Molts, massa, millor

A partir de quin moment molts esdevé massa? I quin és el punt òptim en què són molts, però no massa? Existeix realment aquest punt teòric? Si fos possible determinar-lo, aquest seria l’objectiu raonablement desitjable: la proporció àurica aplicada a la quantitat, la virtut aristotèlica quantificada. Però no ha de ser fàcil trobar la mesura perfecta i la qualitat de l’objecte en determina l’interès. Amb els diners, per exemple, semblaria que mai s’arriba a l’hipotètic massa i que com més millor. Som així de materialistes. Però ai las! Excepte els especuladors, la majoria ens hem de guanyar les garrofes pencant i amb la feina ens passa a l’inrevés: tenir feina està bé, tenir molta feina no tant. Això demostra que subjectiva és la qüestió. El que per a alguns és molt, per a altres no és suficient.

I amb els turistes, què? A partir de quina quantitat, molts turistes són massa turistes? Qui es desespera fent cua o renega perquè no troba lloc per aparcar, legítimament, pot pensar que hi ha massa turistes, però als titulars del diari, hotelers i comerciants adverteixen que l’agost està sent fluix i la seva inquietud és igualment legítima. Hi hauria d’haver una equació que calculés aquestes variables i que encara pogués ponderar altres magnituds com, per exemple, a partir de quants visitants els llocs d’interès turístic col·lapsen i aleshores l’experiència promesa, que havia de ser bucòlica, es transforma en un infern massificat.

I per acabar, la pitjor pregunta: aquí a casa, som molts o massa? Alguns pensem que ja hem passat el punt en què ser tants no és sostenible, però hi ha sectors econòmics que diuen que falta personal. Amb els transfronterers ens podem fer la mateixa pregunta. En volem molts, tenint en compte que treballaran aquí, però faran vida i despesa allà on visquin? En tot cas, quan hàgim decidit que som massa gent a Andorra, ens haurem de fer una altra pregunta encara més incòmoda: què fem amb qui vulgui venir o qui considerem que ha de marxar? Alerta, que aquest debat pot obrir la caixa de pandora de la xenofòbia, el classisme, el racisme i un ultraliberalisme que considera que és el lliure mercat qui decideix qui pot viure a Andorra i qui ha de marxar, si és que això no està passant ja ara. Ja ens podem calçar.