Morir amb zero

Hi ha qui treballa tota una vida per estalviar, acumular, deixar llegat. I hi ha qui comença a qüestionar si aquesta manera de veure els diners i la vida realment té sentit. El llibre Die With Zero, de Bill Perkins, proposa una idea radical: que el nostre objectiu no hauria de ser morir amb un compte corrent inflat, sinó amb una vida plena d’experiències viscudes. I això vol dir, també, aprendre a gastar –amb seny– els diners que tenim ara.

Però aquest concepte no és cap crida a la despesa irresponsable ni al consumisme compulsiu. És una invitació a repensar com gestionem els nostres recursos al llarg del temps. Ens passem dècades treballant, estalviant per a una jubilació que potser no arriba com l’esperàvem. I, mentrestant, deixem passar oportunitats irrepetibles: viatges amb els fills quan encara són petits, projectes personals que no admeten espera, moments que no tornaran. I és que, tot i que sembli un tòpic, hi ha trens que només passen una vegada a la vida. Hi ha oportunitats que no es poden anar postergant, perquè, quan ja tens una edat, no tens la mateixa energia, i aquest somni que tenies pendent s’acaba esvaint.

Això sí, cal ser honestos: no tothom parteix del mateix punt. És fàcil parlar de “morir amb zero” quan tens un bon coixí econòmic. Quan no cal triar entre pagar el lloguer o omplir la nevera. Però la filosofia de viure més presentment, de valorar l’experiència per sobre de l’acumulació, es pot adaptar a qualsevol realitat. No es tracta de gastar més, sinó de gastar millor.

La clau potser és la consciència: saber què ens fa feliços de debò i prioritzar-ho. Aprendre que acumular per acumular no ens fa més lliures. Que hi ha un cost d’oportunitat –emocional, vital– en posposar constantment la vida per un futur que no sabem com serà.

En un món que ens impulsa a estalviar per por, potser és moment de preguntar-nos: i si la millor inversió fos viure avui? Aquesta mirada vitalista no vol eliminar la prudència, sinó equilibrar-la amb l’audàcia de viure. Ens convida a fer balanç no només dels nostres comptes, sinó també de la intensitat amb què aprofitem el temps que tenim. Perquè, al capdavall, no deixem el que tenim, sinó el que hem viscut i compartit.