Ucraïna i Gaza (I)
Els atenesos, seguint un costum tradicional, celebraren oficialment els funerals dels primers caiguts en aquesta guerra... Doncs bé, Pèricles parlà com segueix:
...L’oient que coneix els fets i és benèvol, potser pensarà que les paraules de l’orador no responen a allò que ell desitja i sap, i el que ignora els fets, si sent dir alguna cosa superior a la seva naturalesa, l’enveja li fa creure que s’exagera. Perquè els homes toleren els elogis que es fan als altres, mentre cadascú cregui que ell mateix és capaç de fer el que sent elogiar; però, si el que diu l’orador va més enllà, ja els neix la gelosia i no ho creuen...
Parlaré primerament dels nostres avantpassats. En una solemnitat com aquesta és just i oportú de retre aquest homenatge a llur memòria. Perquè mai no deixaren d’habitar aquesta terra, que transmeteren de generació en generació fins a nosaltres, com un Estat lliure gràcies a llur valor. I si ells són dignes d’elogi, més encara ho són els nostres pares, que no sense esforç acreixeren l’herència que havien rebut, i ens deixaren a nosaltres, l’actual generació, aquest gran imperi. I nosaltres mateixos, els aquí presents, sobretot els qui estem encara en l’edat madura, hem incrementat aquest imperi i hem assegurat la completa independència de la nostra ciutat així en pau com en guerra... Però abans de procedir a l’elogi d’aquests morts, us faré veure per quin esperit hem arribat a la posició present i amb quines institucions i com a resultat de quins costums ha nascut aquesta grandesa. Perquè considero que no és inoportú de dir tot això en les actuals circumstàncies i que és convenient que ho escolti tota aquesta multitud de ciutadans i d’estrangers.
La nostra forma de govern no ha d’envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d’altres. De nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans, no d’uns pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal...
(Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, llibre II, 34-37. Continuarà).