El buit embolicat en purpurina

L’altre dia un estimat company de redacció em va dir, amb tota la raó del món, que aquest ja era un tema massa grapejat. És evident que ho és, però no per això deixaré de posar el crit en el cel. Anomenar “música” al reggaeton és un insult al llenguatge i a la intel·ligència. És un producte en sèrie, empaquetat per vendre, repetit fins a la sacietat i té la mateixa relació amb l’art que un Don Simón amb un Rioja Gran Reserva. Un beat igual de previsible que el del tema anterior, tres paraules sexualitzades, auto-tune fins a l’infinit i una veu nasal que no s’entén ni a la tercera escolta. I amb això, pum: ja tens un “hit mundial”.

El drama no és que existeixi, sinó que, fins i tot, es venera. Milers de persones paguen or per veure pseudocantants que no afinen ni a la dutxa. Gent que es proclama “artista” mentre es limita a recitar un llistat d’imperatius destinats a la pista de ball i amb una molt dubtosa gràcia. I el pitjor és que molts s’ho creuen: que són músics, que fan cultura, que allò emociona. Artistes? L’art commou, emociona, arrenca alguna cosa de dins. Què provoca un “Dale mami, muévelo”? Potser dolor de cap. Potser vergonya aliena. Però emoció? Ni rastre. No veig d’aquí 25 anys nostàlgics del reggaeton. No n’hi haurà i és inútil plantejar la possibilitat. La música és memòria, és bellesa, és aquell silenci carregat de significat entre notes. És pell de gallina, són llàgrimes ballant i quedar-te sense veu cantant. Això altre és soroll envasat al buit, fast food sonor servit amb purpurina. És el fast fashion de les orelles: barat de produir, car de consumir i dissenyat per caducar en dues setmanes. Una banalitat disfressada de festa popular i no em vingueu amb la història que soc un boomer o que no entenc a la joventut. Això és molt més que entendre’ls. És tenir dignitat.

I mentrestant, el talent de veritat –el que costa anys, suor i emoció– queda arraconat en sales petites, en discos que no arriben mai a les llistes virals. És la victòria de la superficialitat, de la repetició buida. I aquí hi ha la vergonya més gran: veure estadis sencers aplaudint amb fervor la nul·litat artística més descarada de la història. No és música: és el triomf del no-res.