Una veritat innegable

Ni amb l’aigua al coll ni amb el foc a casa, hi ha qui no admet que el canvi climàtic és real. No és ignorància, sinó un mecanisme humà molt potent: defensar la pròpia identitat encara que la realitat digui el contrari. La psicologia ho descriu com a dissonància cognitiva: si durant anys has dit que tot això era un invent, reconèixer ara que t’has equivocat t’estressa molt. És més còmode buscar excuses –“això ja havia passat abans” o “és un cicle natural”– que afrontar una realitat innegable. A això s’hi afegeix el raonament motivat: filtrem les dades per confirmar allò que ja creiem i rebutgem la resta. En versió caricatura: “Com vols que això sigui mentida, si és el que jo penso!” I encara més si el teu grup social o polític també nega l’evidència. Canviar d’opinió seria, per a alguns, com trair la tribu.

Per això, ni les dades més científiques, econòmiques o oficials aconsegueixen canviar res si van soles. El que pot fer moure consciències és parlar des del terreny comú, on tothom té interessos compartits: la seguretat familiar, la salut, la feina, el futur del lloc on vivim. Relatar històries properes pot penetrar on les estadístiques reboten. És com si un pirinenc, veient la riuada arrossegar tanques i cotxes pels carrers de la seva vall, recordés: “Això ja va passar el 1982… només que ara hi ha més cases i més vídeos”. El cervell sempre busca la comparació que encaixa amb el relat conegut abans que reconèixer que la magnitud i la freqüència dels fenòmens han canviat. Tot i així, molts s’aferren al relat antic.

També cal parlar de solucions, no només de problemes. Perquè de solucions n’hi ha, i moltes. Es pot reforçar la protecció dels boscos per frenar el foc, recuperar sols i rieres per absorbir millor les pluges intenses, o apostar per energies que no afegeixin més fum espès a l’aire que respirem. Són accions que no només redueixen riscos futurs, sinó que milloren la vida present: menys fum, menys inundacions, més seguretat.

Ara bé, si només dibuixem l’apocalipsi, és fàcil tancar-se en el “no hi ha res a fer”. I, sobretot, hem de normalitzar que canviar d’opinió és un signe de maduresa, no de feblesa. Canviar no és rendir-se: és adaptar-se per sobreviure.

Perquè, al final, el que està en joc no és guanyar una discussió, sinó conservar la casa on vivim i la terra que ens sosté. Rectificar és de savis, i el moment és ara.