L’Andorra de l’ukelele
Les xarxes socials, tot i no ser representatives quantitativament, serveixen per captar i percebre l’estat d’ànim col·lectiu: un simple comentari o una publicació anecdòtica pot revelar molt més del que sembla i aquesta setmana n’hem tingut un exemple. El fet en si és insignificant: una turista, al bell mig del país, va començar a tocar l’ukelele i la policia li va recordar que, a Andorra, els músics poden actuar a la via pública però només amb autorització prèvia. Una notícia menor que, normalment, hauria passat desapercebuda. Però la reacció no es va fer esperar. Comentaris als mitjans i les xarxes van dividir el debat en dues Andorres: d’una banda, qui defensaven el compliment estricte de la normativa; de l’altra, qui demanaven “tolerància” perquè, argumentaven, només era una noia tocant música. Aquest episodi em va fer pensar en la teoria de la Finestra Trencada, formulada als anys 80 als Estats Units. Segons aquesta idea, si en un barri acomodat es deixa una finestra trencada sense reparar, aquest petit senyal de desordre pot desencadenar comportaments cada vegada més greus, fins i tot delictius. Sona exagerat, però quan vaig arribar a Andorra fa 25 anys, difícilment hauria trobat una corrent que qüestionés l’ordre i les regles, ja que eren, i encara són, un dels pilars de l’estil de vida andorrà. Per això em sorprèn veure comentaris que defensen el “dret” a muntar un espectacle improvisat que xoca amb un marc legal que tothom coneix.
El contrast amb altres realitats és evident. Aquest estiu he estat en un país que no arriba a ser el doble d’Andorra en extensió, amb més de sis milions d’habitants. Allà, les normes són clares i no admeten dobles lectures. I el resultat parla sol: és un dels països més avançats del món en tots els rànquings, ha resolt la qüestió habitacional, té un sistema de salut modèlic i ocupa el primer lloc a les proves PISA. I no és precisament soviètic.
Les normes no són un caprici ni una qüestió estètica: són el fonament dels valors que sostenen una societat. En temps de canvis i falses promeses populistes, hem de ser capaços de distingir entre allò que realment enforteix la nostra comunitat i allò que, disfressat de “progrés”, pot afeblir-la.
No caiguem en els mateixos errors que els nostres veïns. Cuidem allò que és marca país i que és el nostre millor actiu: ordre, seguretat i respecte per les normes.