Quan tothom està enfadat

Hi ha decisions polítiques que neixen amb la voluntat de millorar la vida col·lectiva dels ciutadans. D’altres simplement responen a la urgència del moment, a la pressió dels números o a la necessitat de deixar empremta. Però de vegades, en aquest procés de decidir, es produeix una paradoxa, s’arriba a un resultat que no agrada a ningú. Ni als que hi estaven a favor ni als que hi estaven en contra. És la rara habilitat d’emprenyar tothom alhora. Aquest tipus de decisions acostumen a sorgir de compromisos mal plantejats. Es vol trobar un punt mitjà entre interessos oposats, però en lloc d’aconseguir equilibri, es crea una solució tan aigualida que ningú se la fa seva. Els que volien un canvi profund el veuen insuficient; els que preferien mantenir l’statu quo ho consideren una ruptura innecessària. És l’art del consens, però del consens en la frustració. La política, per definició, implica triar. I triar vol dir deixar opcions fora. Però quan la por a perdre suport es converteix en el motor principal, apareixen les fórmules híbrides, les decisions grises que no són ni carn ni peix. Són les que fan pensar al ciutadà que ha cedit massa i, alhora, que no ha guanyat res. Aquest fenomen també té a veure amb la gestió de les expectatives. Quan s’anuncia una mesura amb grans titulars i promeses d’impacte, però el resultat final és tebi i confús, la decepció és automàtica. No és només el què, sinó el com, si la ciutadania percep que s’ha improvisat o que s’ha decidit d’esquena a la realitat, la reacció serà de desconfiança. Hi ha qui diu que una bona decisió política és aquella que incomoda una mica a tothom, perquè significa que s’ha buscat l’equilibri. Potser és cert, però hi ha una diferència entre incomodar i decebre. La incomoditat pot ser fruit de la justícia; la decepció, de la incompetència o la falta de visió. Quan una mesura genera rebuig unànime, cal preguntar-se si és perquè és valenta i tothom hi perd una mica, o és perquè està mal feta i tothom hi perd molt. Aquesta és la línia fina que separa el lideratge de la improvisació. Els ciutadans poden acceptar sacrificis si veuen una direcció clara, un objectiu compartit i un guany col·lectiu a llarg termini. El que no perdonen és sentir que se’ls ha fet perdre el temps i la paciència per acabar en un lloc pitjor. Potser la lliçó és senzilla, encara que difícil d’aplicar: la política no és l’art de fer que tothom estigui content, sinó l’art de prendre decisions que, encara que costin, la gent pugui entendre i respectar. Si això no passa, el que queda no és només el desacord, sinó la sensació amarga que ningú sap cap on va el vaixell.