L’enfadós

Els comentaris al Diari d’Andorra (igual que les discussions a l’antic Twitter) s’haurien de llegir només quan la notícia ens queda molt lluny i sempre amb la supervisió d’un facultatiu per evitar els efectes secundaris més freqüents com maldecaps, irritabilitat, coïssor d’ulls, inflamació de les gònades i, en el cas dels homes, un consegüent dolor a l’arrugada bossa escrotal. Si la notícia ha estat una prova ciclista, buiden la bilis als comentaris els contraris a les bicicletes; si el tema eren els petards de revetlla i la tortura implícita per als gossos, surten a la palestra els ultres contraris al canis lupus familiaris; en canvi, si la qüestió és l’habitatge, són legió els comentaris que critiquen déu i sa mare, tot i que no vulguin anar a viure davant de Sant Joan de Caselles. Si el fet del dia (i sembla que passa cada dia) és l’accident d’un motorista, encenen la xarxa els enemics de les motos, i si l’accident es produeix en una rotonda, la discussió pot agafar un rumb impredictible. Quan es tanca un aparcament (imagineu si és per acollir una cursa ciclista), un regiment d’enfadats surten a manifestar-se; però quan s’inaugura un nou aparcament, també són molts (i potser coincideixen amb els d’abans) els que no estan contents per un motiu o altre. La qüestió és queixar-se. Hi ha qui confon el fet de queixar-se amb el fet de semblar crítics. Màxima i gravíssima confusió que incrementa la sensació de crispació, desànim generalitzat i encabronament majúscul. Un dels millors moments d’espiar les diatribes a Twitter o als comentaris d’actualitat és quan els tertulians se les tenen entre ells i la suposada àgora digital es converteix en un fangar de retrets sense gaire sentit de la realitat. No sempre, però a vegades sembla que el comentari fet a peu de barra, tot trepitjant closques de cacauets i sovint alçant la veu per sobre d’altres veus, s’amplifica i queda escrit a la versió digital del bar de la cantonada. Personalment, fujo de les persones que es queixen. La queixa és legítima, és clar, però només té sentit si serveix com a palanca per a l’anàlisi i la recerca proactiva de solucions. Qui es queda instal·lat en la queixa es converteix en un ésser passiu, espectador desvagat i malhumorat del seu propi destí.