Morts de gana
Quan algú diu amb menyspreu “aquest és un mort de gana” descriu una persona que no té per viure. Però l’expressió també s’utilitza despectivament per dir que no val la pena ni tenir-la en compte. Com si no existís, com si fos prescindible. Aquesta expressió tan nostrada, quan mirem cap a Gaza, sembla un insult que prengui cos. Més de dos milions de persones són reduïdes a la fam, a la set, a la malaltia. Com si la seva vida no tingués cap valor. Com si la seva mort fos només un soroll de fons, com si fossin uns morts de Gaza.
És una paradoxa terrible, perquè aquella franja de món forma part del Creixent Fèrtil, la regió històrica amb forma de mitja lluna que s’estén del Nil a Mesopotàmia, passant per Palestina i Síria. Allà va néixer l’agricultura, la domesticació dels cereals, les primeres ciutats. Durant segles, aquella terra ha alimentat pobles sencers, font de blat, fruita i vida. I ara, en ple segle XXI, aquell rebost és una presó, i de les seves fonts només en raja desesperació. L’alimentació, que hauria de ser vida, s’ha convertit en arma: els bombardejos arrasen cases i conreus, el setge impedeix qualsevol ajuda, i el blat és tan letal com un míssil.
El conflicte de Gaza no és una guerra entre iguals ni una disputa religiosa, com alguns volen fer creure. Segueix el patró clàssic dels processos colonials i d’apartheid: expulsar la població local per imposar una nova estructura de poder i propietat. Quan la fam es converteix en arma política, ja no és una conseqüència de la guerra: és la guerra mateixa. El silenci de la comunitat internacional és un crim afegit. Cada dia sense actuar referma la idea que hi ha vides descartables. Ja no és temps de paraules, sinó d’actes valents.
La solució no vindrà de més murs ni de més bombes. Cap poble és un mort de gana per naturalesa, sinó la injustícia qui el condemna a ser-ho. El poble de Gaza necessita llibertat, pau i dignitat. I nosaltres necessitem mirar-nos al mirall i preguntar-nos quin món estem construint quan acceptem, amb una indiferència tan freda que fa por, que hi ha vides que no mereixen ser salvades. Fins que això no canviï, la pau serà una quimera, una paraula buida. Ignorar-ho, no et farà innocent.