Veus autoritzades(1): un dia qualsevol

“Durant l’atac d’ahir a la nit, em vaig fer una ferida a la cama esquerra. És la vegada que he estat més a prop d’una incursió aèria fins ara. Eren pels volts de les set de la tarda; acabava d’aparcar el cotxe no gaire lluny de la casa d’en Faraj i quan em disposava a fer la resta del camí a peu vaig veure el meu pare. Es dirigia cap al pis de la meva germanastra Amina, situat en un edifici de cinc plantes a uns vint metres de distància, i li havia demanat ajuda perquè no volia pujar sola l’escala, que estava a les fosques. El meu fill Yasser li va agafar la mà i el va acompanyar. Mentre l’esperava vaig veure en Fakhry, un amic de fa anys, que creuava el carrer, i el vaig cridar per xerrar una estona. En Fakhry té més anys que jo. És un dels pocs veïns del barri que encara està afiliat a un partit d’esquerres, i tot just ahir a la nit em deia que un militant d’esquerres de debò no canviaria mai la seva afiliació per una facció religiosa, que ell considera que és intrínsecament de dretes. Es referia a alguns dels seus anteriors camarades que de sobte es van tornar religiosos. Quan el vaig cridar em va dir que anava un moment al lavabo i que tornava en un minut. En aquest minut la mort se’l va endur i jo em vaig salvar. De sobte, un míssil tempestuós i devastador va esclatar davant meu. Una paret de foc es va estavellar contra mi, seguida de fum. Encara no me n’havia adonat que ja em trobava dret dins d’un núvol de pols. Vaig intentar córrer. Em va caure al damunt un xàfec de runa. Em vaig tapar el cap amb les mans i vaig córrer pel carrer estret cap al sud, intentant trobar algun lloc per aixoplugar-me. [...] Mentre recuperava l’alè, vaig sentir gent que sortia cridant dels seus edificis perquè també els queia runa i trossos de formigó al damunt. [...] Va ser llavors quan vaig notar alguna cosa càlida a la cama. Era sang. A dojo. Me la vaig eixugar amb la mà i em vaig dirigir cap a les cases atacades. Cinc edificis sencers havien quedat completament arrasats.”

Ho dèiem la setmana passada: potser la manera menys patètica de parlar del genocidi de Gaza a aquesta columna és cedir-li l’espai a aquells que poden parlar-ne. Avui, a l’Atef Abu Saif i al seu malauradament intemporal Don’t Look Left: a Diary of a Genocide, girat al català per la Mireia Alegre i la Maria Fuertes i editat per Blackie Books.