Trobar una romaguera

Admiro la puntualitat germànica. Pels nostres verals, és una fita-detall-valor o/i virtut a la qual se li sol donar una importància més aviat relativa. Precisament per això, no em sorprèn ni m’estranya gens ni mica la distància sideral entre el país teutó i el nostre. Si en un detall ben bé tan insignificant claudiquem, què no pot passar en aspectes més transcendents. Fins al punt que els impuntuals solen tenir la santa barra d’inventar-se excuses quan fan tard allí on sigui: que si la densitat del trànsit, que no passa res i no n’hi ha per a tant o que s’han trobat un entrebanc tot venint... Els castellans fan anar la dita haber encontrado un capazo. No trobo ajustada la traducció literal d’haver topat amb un cabàs, quan ens alteren l’horari d’un propòsit o cita. S’escau més la dita d’haver-se trobat una romaguera. Si em passés a mi, tallaria educadament pel dret. No em cap al cervell l’angoixa i/o la vergonya de fer tard a un concert o conferència, per exemple. Encara hi ha responsables de l’organització d’aquests actes que addueixen –sense cap sentit del ridícul– que fan referència a uns suposats, absurds i injustificats cinc minuts de cortesia. And what else? Més aviat mereixerien aquest tracte tots els que arriben on time, a l’hora que toca. Ací podria fer entrar en joc aquella altra expressió d’arribar a misses dites. Al cap i a la fi, potser perdre’s algun sermó eclesiàstic d’aquells tan farragosos. Al cap i a la fi, tampoc no implica cap daltabaix o desavantatge. Més aviat, tal vegada, un alleujament... Alhora, una romeguera contempla l’accepció de planta amb tiges robustes, espinoses i llargues, flors petites/blanques, que dona –com a fruit– les mores. Podem arribar a enganxar-nos amb un esbarzer quan sortim a fer un tomb per una zona boscosa. Les seves espines punxadisses envaeixen torrents, fondalades i vores de camí. No és fàcil desempallegar-se’n quan passa això. Cal paciència i tacte, no fos cas que la roba que duem quedés feta miques i esfilagarsada... En ambdues circumstàncies, doncs, hem de fer per prevenir correctament el temps. Anar amb marge suficient, on poder encabir –si és el cas– tota mena de través. Per fer tard, no cal córrer. Si un ja sap que no hi ha d’ésser a temps, és inútil frisar. Prement l’accelerador del cotxe, encara correm el risc que ens imposin una multa o que patim un accident. Tot és molt més simple: només s’ha de sortir abans. Més val que ens sobri temps i que no ens en falti.