Famílies gatunes
Un recent informe d’Andtropia i AR+I deixa una dada inquietant: criar un fill a Andorra costa, de mitjana, 800 euros al mes. Una xifra que encaixa perfectament amb una altra realitat igual de preocupant: la taxa de fecunditat del 0,84%.
Alguna cosa no ha funcionat. I la classe política, malgrat el diagnòstic alarmant, continua sense posar-se d’acord per abordar un problema que, si no es reverteix, esclatarà en un parell de generacions, quan la piràmide demogràfica quedi completament invertida i el sistema esdevingui insostenible.
No estem davant d’un tema menor. A la precarització de la vida i les crisis econòmiques recurrents, que enfosquen moltes perspectives de futur pel jovent, s’hi sumen canvis culturals que han minat el valor social de la família, i un futur laboral incert, accelerat pels canvis tecnològics. Tot plegat configura una tempesta perfecta que ha deixat tota una generació de joves sense gaire marge per decidir tenir fills. I, sovint, sense possibilitats de fer-ho. La resposta habitual és que cal més immigració. Però la realitat és que moltes de les persones que arriben al país, normalment per ocupar llocs de treball vinculats al comerç o l’hostaleria, també s’insereixen en una dinàmica marcada per sous deprimits, habitatge car i dificultats de conciliació, realitat aquesta última que afecta a pràcticament tots els sectors professionals i nivells salarials. Parlo amb coneixement de causa: jo també soc immigrant. I tinc un fill. Andorra necessita polítiques actives per incentivar la natalitat, com ja han provat molts països europeus. Guarderies i menjadors escolars amb horaris adaptats a les necessitats dels afectats, incentius fiscals per a famílies amb fills, i una aposta decidida per la conciliació són fonamentals. És evident que això es paga amb els nostres impostos, però també cal decidir en què volem invertir: en oficines de dubtosa utilitat o en garantir el futur del país?
No hi ha fórmules màgiques. El repte és prou important per merèixer un Pacte d’Estat i polítiques a 20 o 30 anys vista. Les empreses, sobretot les pimes, que som més àgils, també hi podem posar el nostre gra de sorra, però els nostres recursos són limitats: aquest canvi ha de liderar-lo l’Estat. Altrament, haurem d’assumir com a nova normalitat una Andorra envellida, sense fills ni futur, però plena de famílies gatunes.