Una d’esports
L’exuberància de Tadej Pogacar, l’alegria encomanadissa de la seva pedalada, la seva gana, l’emoció de veure com bat tots els rècords, com s’escapa un dia més, i, alhora, la sospita que si enguany punxa Vingegaard, ens venen anys d’un domini tediós i insofrible de l’eslovè i la certesa que el seu èxit seria improbable sense un equip invisible al darrere, un equip pagat, a més, pels més baixos fons de la condició humana.
L’electricitat de Lamine Yamal, subministrador de diversió per a un equip divertidíssim, la maduresa inconscient de la seva manera despreocupada de fer front als reptes i a la llosa de la fama global, autor de la celebració del 304, una reivindicació política perfecta de la comunitat en temps d’hiperindividualisme i, al mateix temps, l’exemple perfecte de com la fama i les peles et poden fer desconnectar del món de manera absoluta i de com la fama i les peles no t’estalvien la cafrada de pensar en dones de bon veure com a decorat de fons de la teva festa i en persones amb nanisme com a font de riures via mofa.
La perfecció insofrible de Guardiola. El mal perdre de Donnarumma i de Luis Enrique i el saber guanyar d’Enzo Maresca i de Hansi Flick. El saber estar de Wojciech Szczesny tot i la caricatura que s’acostuma a fer d’ell.
La selecció espanyola femenina de futbol, que va caure simpàtica al seu país perquè van decidir que tolerar el futbol femení estava bé però que ara ha perdut una part important del suport que tenia perquè les nenes han sortit rebels, ves, i Espanya és el més gran sempre que no impliqui deixa de ser un bon mascle.
La rivalitat entre Alcaraz i Sinner. Com han entès com es necessiten l’un a l’altre, com de genuïnament elegants són en la victòria i en la derrota. I la maduresa de Djokovic. Com, podent reclamar ser el millor, ha renunciat a la supèrbia i a l’infantilisme i ha passat a valorar més l’etapa viscuda que els grand slams guanyats i ha sabut acceptar la seva excel·lentíssima decadència.
Sovint elevem els esportistes d’elit a altars morals. I, com recorda Klopp de tant en tant, són el perfil menys adient per a aquesta funció. Però vist que no deixaran d’ocupar moltes i moltes hores dels mitjans i de les xarxes, potser sí que podem transformar-los, com els déus, en allò que Lévi-Strauss anomenava una matèria “bonne à penser”.