L’optimista desencisat

A curt termini em considero vitalista i entusiasta, però a llarg termini ho veig tot molt fotut, així que no sé si soc un optimista desencisat o un il·lusionat pessimista, i això em passa a qualsevol escala. Llevar-se ben d’hora, fer una sessió curta d’estiraments en dejú, prendre un cafè al balcó quan el cant dels galls esquinça la nit i escriure una estoneta mentre els llostres del matí encenen el llenç del cel, és un dels millors moments del dia. Però a l’hora d’esmorzar, llegint el Diari, és inevitable baixar un parell d’esgraons i l’alegria ufanosa de primera hora comença a enterbolir-se; a partir de migdia em blindo i no remeno la premsa ni miro les notícies. Qui a mitja tarda no s’ha vist embrutat per alguna taca infecta de mediocritat, pot sentir-se feliç. La jornada es converteix en una cursa d’obstacles per evitar creuar-me amb aquell tipus de persones tòxiques que, voluntàriament o no, estan disposades a arruïnar-li el dia a qualsevol. I ho fan gratuïtament, perquè sí. Abans del vespre, la supervivència només és possible fent una mica d’esport a la natura o amagar-se entre les pàgines d’un bon llibre, recollir-se en meditació i anar a dormir d’hora. I com deia, això em passa a tota escala. A curt termini penso que som uns afortunats de viure a Andorra, que el país té un gran avenir i sento una alta confiança en les democràcies occidentals, que han esdevingut el millor model de convivència social. Si a migdia rellegeixo la frase que acabo d’escriure, em cau l’ànima als peus: les notícies d’aquí i d’arreu, la crispació generalitzada, les desigualtats i injustícies mundials, la banalització de les violències, l’onada reaccionària, populista i negacionista, la impunitat amb què guerregen els poderosos, amb el silenci o la complicitat de la major part de les democràcies occidentals, i la falta total de consciència d’espècie, que està fent que acabem amb el planeta, amb l’equilibri climàtic i ens està portant a l’abisme, em fa caure en el convenciment profund que res millorarà. Em veig de vell, amagant-me en un món abrusat pels incendis i torrat per temperatures desèrtiques, pluges torrencials que erosionen una terra exhausta, escassetat d’aigua i recursos bàsics. Mad Max. Per sort, demà encara serà un bon dia.