Això del clípol

Tenim necessitats col·lectives, pensem maneres de resoldre-les, ens hi posem, potser fan el fet i ho deixem així durant un temps o potser no ens n’acabem de sortir del tot i fem un retoc per aquí o per allà. Tenim tendència a posar-hi noms més complicats, però la frase anterior és un resum d’estar per casa de com hauria de funcionar la part més interessant de la política, que no és la de les picabaralles i les ridiculitzacions, sinó la de la presa de les decisions que miren de fer una mica millor el nostre dia a dia. Si traiem del mig la paraula política i ens imaginem que les decisions les pren una família més o menys ben avinguda que no té cap altre interès que el de fer de la millor manera possible la reforma de la casa que tenen al poble de la padrina, ningú hi veuria decisions polititzades o reencarnacions de Maquiavel. Quan la reforma no és d’una casa sinó d’alguna cosa que és de tots, passa a l’esfera pública i la gestionen els representants que escollim, aquells a qui pretenem insultar emfasitzant que són “polítics” (ecs, quin fàstic!). I el cas és que sí, que quan hi ha focus públics, no acabem de gestionar tan bé com podríem. Els governants no admeten errades, les oposicions no admeten encerts, el públic clama que tot és culpa dels polítics, els mitjans posen el micro davant de qui crida més fort i entre tots fem més difícils reformes que no haurien de ser-ho tant. L’exemple de la modificació de les noves línies del clípol d’aquesta setmana és perfecte. La reforma està plena d’encerts (respon a necessitats reals, detectades amb un diagnòstic prou complet), d’espifiades (no té cap sentit que els busos no s’aturin davant de l’hospital) i de coses millorables (com la comunicació o que es podria haver pilotat abans). Tot ben normal. La cosa sembla tenir prou sentit i, si no rutlla, s’hauria de detectar i millorar-ho. I si els impulsors són tan orgullosos per no admetre errades si avaluem (amb prou temps de marge) que la cosa no va, diguem-los el nom del porc. Ara, si el que em passa és que una cosa no em satisfà perquè no m’agrada el canvi o perquè a mi no em va bé, potser el que no està mirant per l’interès comú soc jo i potser no m’haurien de fer gaire cas, encara que brami molt fort o estigui molt enfadat. Perquè això també pot passar. I no passa res.