Barcelona

La ciutat m’agrada i m’hi sento bé. Quan era petit baixàvem amb els pares des d’Andorra i l’entrada per la Diagonal era per a mi com arribar a una avinguda de llum… es veia tota la línia blanca, fins on es perdia la mirada. M’emocionava i segueix emocionant-me, i si es pensa bé, les emocions determinen una vida. Bé, les emocions i l’equilibri per no posar-ho tot al mateix costat de la balança.

Amb nou anys em van portar d’Andorra a un internat a Sarrià. Sortir de la casa materna i anar a aquell col·legi va ser per a mi com ingressar en una presó –“M’escaparé”, deia quan em venien a veure– i l’única cosa que em salvava, tot i que el primer any dormíem en un menjador comunitari, eren, des dels deu anys d’edat, les habitacions individuals des d’on es podia veure el perfil de la ciutat. Quantes hores vaig passar, assegut sobre els armaris d’obra amb la finestra oberta mirant la ciutat! Una Barcelona un altre cop lluminosa, però també llunyana. L’internat era a Barcelona, però per a mi la ciutat començava fora dels murs i de la torre de les Escoles Pies. I em vaig dir a mi mateix que quan sortís d’aquell lloc viuria a Barcelona.

Per les vacances d’estiu, Pasqua i Nadal tornava a Andorra. Llavors recuperava la meva llibertat i la felicitat, i per Nadal somiava nevades imponents que tallaven carreteres… els dies passaven de pressa a Andorra i molt, molt lents entre murs.

Tot i això, el meu somni es va complir, i des dels disset anys sempre he viscut a cavall entre Andorra i Barcelona.

Em sento, i amb raó, una persona afortunada que ha pogut complir el que volia sense renunciar als seus orígens. Barcelona segueix sent per a mi un lloc d’acollida: en aquest sentit la vaig conèixer i d’aquesta manera la segueixo veient. Tot canvia, les ciutats, les nacions i els pobles, però sempre queda alguna cosa intangible que, com una carícia, t’acompanya. I és el que t’omple.

Ningú pot dir-te d’on ets o el que sents: Andorra, Barcelona o qualsevol altre lloc. La veritat, la realitat última i el sentiment que l’acompanya és com es diria vulgarment personal i intransferible. Soc feliç viatjant per altres indrets del món, però faig meves dues dites: “La Seca, la Meca i la Vall d’Andorra” i “Roda el món i torna al Born”.