El jurament (I)

Fa un parell de diumenges l’Oliver Vergés escrivia en aquest diari La recepció del nou Copríncep al segle XIX. Un adient article que revela com es va fent història i geografia el temps i l’espai on vivim cada dia. Així ho va veure i viure el notari urgellenc Lluís Dalmau de Baquer quan el seu parent Simó de Guardiola va ser nomenat bisbe d’Urgell l’any 1827. Ho escriurà amb detall, 20 anys més tard, en la seva obra Història de la República d’Andorra.

Aquest article de l’amic Oliver m’ha dut a rellegir altra vegada –i ara al costat del mar– el llibre 4 del Manual Digest dedicat al “Ceremonial de les funcions regulars en què intervé lo Comú de les Valls” i, en concret, el seu capítol primer “Ceremonial respectiu als senyors prínceps, i especialment al senyor bisbe”. Ara que tenim tan recent el jurament constitucional del bisbe i Copríncep Josep-Lluís Serrano és plaent mirar amb Anton Fiter i Rossell la llarga història d’un passat que ens contempla com a herència. El crític Fiter es queixa una vegada més: “... no es tròbie escrita cosa alguna del cerimonial...no sabent de fixo què és lo que deu fer-se...” I Fiter dissenya per primera vegada tota la celebració de la cerimònia. Això sí “procurant portar-se ab la major discreció i igualtat a fi d’evitar tot desabriment i gelosies de les persones que se reben i obsequien”. Fiter és un bon observador. Fi i agut. Un exemple. Ja només començar ens diu: “Com los comtes de Foix, senyors de les Valls, después de tenir aquest comtat ab la corona de Navarra i después ab la de França, no vinguen ni hagen vingut mai a elles, seria supèrfluo e impertinent lo parlar de semblant vinguda, la qual mai aconteixerà”. Atenció, però. Continua dient: “Però si per accident esdevenia se practicaran les majors demostracions i compliment que permítien les forces i qualitats de les Valls degudes a tan gran majestat; com també si venia lo monarca de les Espanyes, poderós patró i protector de les Valls...servada en tot la proporció que se deu respecte al que és senyor de les Valls al que no ho és”. Fiter i Rossell ja ho tenia clar en ple segle XVIII. A altres els va costar més, fins i tot quan el poble andorrà ja s’havia donat la Constitució l’any 1993.