CASS - 0081

Anar a gestionar la meva jubilació a la CASS hauria d’haver estat un moment especial. Per a qualsevol treballador, aquest tràmit és molt més que omplir papers: és el tancament d’una vida laboral plena d’esforç i l’inici d’una etapa carregada d’incògnites. És quan vols saber si tot allò aportat et garantirà una mínima seguretat i dignitat. Un moment per ser escoltat i reconegut.

En aquest context, és l’hora de fer balanç dels anys treballats, de les cotitzacions aportades i, sobretot, de saber amb quins diners comptaràs a partir d’ara.

Però la realitat va ser una altra. Em van atendre de manera correcta i cordial. No és qüestió de maneres, però vaig sortir amb la sensació que el sistema no entén què significa, en termes humans, fer aquest pas. Cap espai reservat, cap gest que indiqués que allò no era un tràmit qualsevol. Ni un fulletó, ni un resum clar. Només un taulell, un tiquet i una conversa funcional.

Tot plegat es concreta en un formulari: CASS - 0081: Sol·licitud de prestació de jubilació. Aquest és el nom que simbolitza el comiat d’una vida sencera. Un número que diu molt, massa, sobre com entenem la gent que ha treballat tota la vida.

Ara bé, la meva decepció no ve del fet que no m’hi posessin una catifa vermella. Però sí que m’esperava alguna cosa més. Perquè la CASS és nostra. I quan algú hi va a tancar una etapa tan significativa, no hauria de ser tractat com un número més dins la cadena burocràtica.

En el fons, no és tant demanar. I això diu molt, i massa, del país que som, i del que volem ser.

A més, en un país petit com el nostre, on la CASS és cosa de tots, hauria estat bonic sentir que aquell moment també importa al país.

Dit això, el que realment compta és que em jubilo. I que jubilar-se ve del llatí jubilare, que vol dir alegrar-se. A partir d’ara, no hauré de marcar horaris ni donar explicacions. Comença una nova etapa. I espero que estigui a l’altura del que he sembrat tots aquests anys.

Penso en tots els que vindran darrere, a la CASS, amb la mateixa barreja d’orgull i incertesa. Mereixen una benvinguda humana. Perquè jubilar-se no és desaparèixer: és començar a viure d’una altra manera. És caminar aquest nou tram fins a l’última jubilació, la definitiva.

I si alguna cosa em consola és que a partir d’ara no hauré de rendir comptes a ningú. I aquest petit gran detall, avui, té més valor que qualsevol segell administratiu.