L’Iran, passat i present
El 12 d’octubre de 1971 les ruïnes de l’antiga ciutat de Persèpolis i la tomba de Cir el Gran, a l’Iran, acollien un fet històric: els 2.500 anys de l’Imperi persa. Més de 60 caps d’Estat i membres de diverses cases reials del món van participar en un esdeveniment que marcaria l’inici de la caiguda de Mohammed Reza Pahlavi, darrer xa de l’Iran. Només vuit anys més tard, i després de la crisi del petroli de 1973 i de la pèrdua de les generoses concessions d’explotació de petroli iranià per part dels EUA i el Regne Unit, la monarquia iraniana queia fruit d’una revolució que va unificar detractors: d’un costat, els activistes islàmics, defensors de l’aplicació estricta de la llei i preceptes islàmics i contraris a la separació entre la religió i l’Estat i, de l’altre, els diversos partits comunistes, influïts per l’URSS, que durant dècades havien combatut les reformes econòmiques i polítiques del xa. L’URSS ja havia aconseguit, el 1973, fer caure la monarquia afganesa, que destacava, com la iraniana, per la seva obertura i occidentalització. Tornant a l’Iran, l’exili del xa i l’arribada a Teheran el 1979 de l’aiatol·là Khomeini van donar el control als islamistes, que ràpidament van proclamar la República Islàmica (RII) i van demostrar ser un aliat poc fiable per als exaliats del xa i per als grups comunistes, que van acabar, molts d’ells, també exiliats. Amb aquest rerefons històric, i després de 46 anys al poder dels aiatol·làs al capdavant de la RII, el mes de juny part de la diàspora iraniana, conformada pels descendents d’una amalgama d’occidentalistes demòcrates, monàrquics i comunistes que van exiliar-se després del 1979, celebrava l’opció d’oportunitat de canvi de règim arran de l’efímera guerra Israel-Iran. Tanmateix, sense líders polítics forts, gran part de la diàspora s’ha unit al voltant de la figura del fill del darrer xa, Reza Cir Pahlavi, que ha mogut cel i terra, amb suport d’Israel, per unificar l’oposició a la RII i compondre un pla de reforma constitucional i democràtica per a un país clau per a la pau a l’Orient Mitjà. Els fets han demostrat una RII menys sòlida, però alhora han mostrat poca predisposició dels EUA a grans canvis geopolítics a l’Orient Mitjà, almenys on l’Iran jugui un paper central, com feia abans del 1979.