Mamdani a Andorra

A Nova York aquests dies s’hi feien eleccions primàries per triar els candidats que concorreran a l’alcaldia la tardor vinent. Pels Demòcrates, un dels candidats que es presentaven era un paio d’esquerres, amb un programa d’esquerres, que als discursos deia coses d’esquerres i que han acabat votant molta gent d’esquerres. Cosa força normal, tret que som als Estats Units. I tot i que la història tingui lloc a Nova York, on hi ha sis votants demòcrates per cada votant republicà, allà un candidat socialista (que és com s’autonanomenen els militants del corrent més a l’esquerra del partit, tot i ser una esquerra moderada), no té mai gaire cosa a pelar més enllà d’algun districte o un Estat especialment esquerranosos, com el districte 14 del Bronx o l’Estat hippiós de Vermont, on escombren a cada elecció l’Alexandria Ocasio-Cortez o el Bernie Sanders. Ara, però, serà el candidat oficial dels demòcrates per ser alcalde i tot i que del mateix partit sortiran candidats independents impulsats per l’establishment, Mamdani tindrà alguna opció a la tardor i ara és el polític del moment. Contra pronòstic. El que em resulta interessant de tot plegat és que en un context en què la dreta més extrema campa lliure i orgullosa i obre cada dia una mica més la finestra d’Overton a coses feixistíssimes, on la més mínima concessió a l’Estat del benestar és considerada comunista i on les esquerres són de centredreta per no espantar el conservadoríssim i extremista votant de centre, que en un context així, deia, algú aposti per una opció desacomplexadament d’esquerres i la cosa li vagi bé i fent-ho legitimi una posició política abandonada electoralment, té el seu què. I el que em resulta més interessant encara és mirar-m’ho des d’aquest racó de món on sociològicament estem tan ancorats a la dreta com a cal ianqui i on cap partit mínimament relacionable amb l’esquerra no s’ha presentat mai fins ara a cap batalla electoral sense cap concessió significativa al centredreta per no perdre (mentre perdien de carrer). Si quan els vots eren al centre ja no tenia sentit, encara en té menys en temps d’una polarització que en termes d’oferta electoral és entre el centre-centreesquerra i l’extrema dreta. I si pesem per un cop l’esquerra a les urnes? Res, qüestió d’higiene democràtica i de curiositat.