De Schindler a Gaza

Arribo tard a casa i encenc el televisor. Em surt la primera de la televisió espanyola, on estan emetent La llista de Schindler, una pel·lícula que toca la fibra i et remou les tripes. El genocidi del poble jueu a les mans del règim nazi. Les imatges són terribles: la marginació d’un poble, l’extermini de gran part de la seva població… La miro una estona i les imatges em remeten a l’època actual, a la Franja de Gaza i el genocidi que ara s’està perpetrant contra el poble palestí. Hi ha escenes que són molt semblants, per no dir iguals. Nens morts, milers de nens morts, gent que deambula d’un lloc a un altre amb la desesperació a les seves mirades. Gent que no té futur perquè li han robat tota esperança, mentre el món mira cap a un altre costat. Què es pot fer? Quina és la manera correcta d’actuar individualment quan tothom dona l’esquena al poble palestí? No ho saps perquè els governs del món reaccionen de manera tímida, com si la cosa no anés amb ells. Sortit al carrer? Manifestar-se? Recordo les manifestacions del No a la guerra, (15/02/2003) quan Aznar era president. Multitudinàries a tot Espanya. Milions de persones al carrer. Amb quin resultat? Cap. La guerra va arribar. No, no saps què fer. Aixecar una mica la veu. Escriure o dir el que penses i, de pas, haver d’escoltar veus dissidents, com si un acte terrorista, el perpetrat per Hamàs, que va ser terrible, pogués justificar una reacció desproporcionada. No és també el que feia el règim nazi? M’has matat vint soldats; moriran dues mil o més persones del teu poble. Jo soc més fort que tu i no destruiré els responsables, sinó tot allò que vulgui, sense escoltar ningú. No hem après la lliçó. Hem passat dels camps d’extermini als camps de Gaza. Sí, ahir vaig veure una part de La llista de Schindler i després he dormit a casa en un lloc segur. Jo escric aquesta columna i d’ací a una estona aniré a dinar a un restaurant. Abans he llegit les notícies al diari en què Gaza ja quasi no ocupa lloc. No, no hem après la lliçó i tampoc sabem canviar la història. No sabem què fer, ni com fer-ho. Hi ha gent encantada amb el nou (ordre?) mundial: la política de la por i de la guerra, de la despesa militar, les bombes, els soldats morts i les poques paraules. No aprenem; hem passat dels camps d’extermini als camps de Gaza.