Andorra des de l’aire

Diumenge passat, després de dinar, vaig seure a mirar per la televisió la primera cursa ciclista professional d’Andorra, la Morabanc clàssica, impulsada pel ciclista Carlos Verona, feliçment arrelat al nostre país i que comença a expressar-se (tot i que encara tímidament) en la nostra llengua pròpia, el català, que també era la llengua amb què estava retolada la retransmissió. M’agrada el ciclisme i és dels pocs esports que miro per televisió, entre altres coses per les valuoses oportunitats de meditació transcendental que ofereixen algunes etapes de les grans voltes, meditació profunda que es fa escarxofat al sofà, ulls tancats i un subtil fil de saliva que surt de la comissura dels llavis i regalima fins a la barbeta o travessa la galta, segons la posició.

Aquest cop vaig mirar la prova no per un interès exclusivament esportiu, sinó per la curiositat de veure com quedava Andorra per televisió; volia veure el país amb ulls d’algú de fora, com quan jo miro la Dauphiné, el Tour de Flandes o el Giro d’Itàlia com a possibles destins per fer-hi vacances i valoro els paisatges, les carreteres, els pobles i els monuments que sempre ensenyen els realitzadors. Vista així, Andorra em va semblar un petit paradís de valls profundes, grans extensions de boscos reverdits i emprius sempre bucòlics en les imatges dels helicòpters. Els ciclistes dels millors equips just havien passat Incles i en un no res van arribar al coll d’Ordino. Però després de la baixada, la impressió va canviar i a partir d’Anyós es veia un laberint d’infraestructures viàries a diversos nivells, dobles vies, rotondes inclinades, ponts no gaire romànics, túnels bessons, obres solcant violentament el terreny i tot de grues esparses com punts de sutura d’una ferida urbanística, així com un amuntegament constructiu suburbà que, sent generosos, podríem qualificar de poc estilat. La conclusió és que tenim un país ciclotímic, bipolar, gairebé esquizofrènic, en què, en una escopinada, passem d’una natura preciosa i magnífica que ens empetiteix, a una ciutat lletja i estressant que vista des de l’aire es veu atrapada entre pendissos rostos, rocam descomunal i un entramat de rotondes que semblen caselles d’un absurd joc de taula sense premi. Quina Andorra guanyarà la cursa?