Huracans

Eren huracans de privilegis, un cúmul d’espirals, soroll i destrucció sense res al centre. La frase no és meva (ja m’agradaria ser capaç de crear imatges tan potents), però l’hi manllevo cada dos per tres a la Lauren Groff, que la va fer servir per descriure els convidats (tots ells “iupis en potència que imitaven les maneres dels seus pares”) de la festa d’inauguració del pis d’en Lotto i la Mathilde a Fates and furies (novel·lassa, tot sigui dit). I la imatge em ve sovint al cap, perquè cada dia que va encaixa amb més elements del nostre paisatge. Venedors de fum (marketinians, spin doctors, coaches, best-sellers d’autoajuda): huracans de soroll sense res al centre. L’ús indiscriminat de ChatGPT? Huracans d’espirals sense res al centre. Penya que agafa càrrecs directius sense cap interès pel projecte però amb molta set de poder? Huracans de destrucció sense res al centre. I així amb mil coses més. També aquests dies. Sobretot aquests dies. Em faig un fart de repetir que tot és infinitament més complex del que aparenta, però hi ha cops en què dos i dos fan quatre, hi ha cops en què, sí, el destí de milions de persones, una guerra, un sotrac de l’economia, mundial pot dependre de la voluntat d’un parell d’huracans de privilegis. Netanyahu tenia una popularitat sota mínims, estava qüestionat per casos de corrupció i per una contestació social cada cop amb menys fissures i, a més, va cometre l’únic error que no se li perdona(va) a un primer ministre israelià: no garantir la seguretat dels seus. Trump va guanyar unes eleccions, però no té res per aportar a la societat que governa: els collons carregats de testosterona es veu que són molt útils per guanyar combats electorals, però molt inútils per governar, ves, i la gent se n’adona. En tots dos casos, l’estratègia és la mateixa: la fugida endavant. Amb un genocidi per aquí i un atac a un país de la regió per allà. Amb un incendi provocat a Los Angeles (fins i tot la premsa ianqui, acostumada a alinear-se amb el poder en moments de crisi, ho denuncia). Però com els mestres i els pares que només saben educar a força d’escridassar la canalla, després d’un crit només en pots fer un altre de més fort. I allà els tenim. Ara toca l’Iran. Dos huracans de privilegis, dos cúmuls d’espirals, de soroll i de destrucció. Sense res al centre.