Desubicat

Encara intento recordar de què la conec i soc incapaç d’ubicar-la. Tinc mala memòria, ho sé; no és per treure pit. Hi ha gent que recorda els reis gots o els emperadors romans, per ordre d’aparició, com si acabessin de sortir de l’escola…

Aquesta senyora la conec; no hi ha dubte… i quan la trobi, un altre dia en el seu entorn, pensaré: és clar, que fàcil!

Potser és la farmacèutica, la metgessa que em va atendre fa un temps de ves a saber què; potser és la dependenta d’una botiga, o l’amiga d’algú, però no hi caic. El lloc on ahir ens vàrem veure tampoc ajuda: l’oficina de Correus. Un lloc atemporal per on passa molt gent. Ella estava la cua, davant meu; li vaig dir: “Hola!, com va?” “Tot bé; tu què tal?”. “Sí, tot bé”, vaig contestar tot i que no sabia si dir, tot bé o tots bé; vaig optar per la fórmula més impersonal… Penso que potser a ella li va passar el mateix. No és un tema que em faci perdre la son, ho sé, però fa ràbia. Tampoc sembla un problema d’edat, sinó sols d’ubicació espacial.

Potser ho he explicat en una altra ocasió, però l’anècdota em ve com anell al dit, i pensant-ho bé, també té a veure amb la memòria. Fa uns anys vaig trobar-me, en un bar de nit, una colla de gent coneguda. Devien ser les dotze i havia begut un parell de copes. Ells eren sis o set persones assegudes al voltant d’una taula. Els coneixia a tots, però no sabia de què. Em vaig atansar i vaig saludar a tothom, una encaixada de mans amb els homes, un parell de petons amb les dues dones, amb tota la naturalitat del món. Vam intercanviar quatre paraules i vaig tornar a la barra on era amb un parell d’amics. “Els conec, però, no sé de què”, els vaig dir. Durant uns quants dies vaig donar-hi voltes, però no hi havia manera d’ubicar-los. Una setmana més tard vaig anar al banc, a la Caixa; entro i tothom reia, unes rialles d’orella a orella. Jo també; quin remei! Sobretot cal tenir sentit de l’humor… però des d’aquell dia, si no ubico la gent, m’estalvio les encaixades de mans, les abraçades i els petons. Això sí, somric i saludo, tot esperant que qualsevol dia es faci la llum, o que el destí, un destí en aquest cas no massa transcendent, em porti al lloc on finalment reconeixeré la senyora de Correus.