La protecció del territori
Un espai de setanta-quatre quilòmetres quadrats, que inclou la zona protegida de Sorteny i la part canillenca del Maià, esdevindrà un parc natural. Tot i tractar-se d’una iniciativa lloable, no està exempta de perills, donat que els territoris amb el distintiu de protegits incrementen la capacitat d’atracció de visitants. A Andorra el turisme d’espais naturals es remunta a finals del segle XIX, quan els membres del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) difonien la imatge del país i de la resta del Pirineu en els cercles barcelonins. Aquests pioners practicaven l’excursionisme científic i l’alpinisme, gaudien d’un estatus social benestant i explicaven les seves experiències en conferències que acompanyaven de fotografies de les seves excursions. D’aquesta manera, van contribuir al desenvolupament turístic de molts destins durant les primeres dècades del segle XX. Fins i tot, l’any 1896, el CEC ja havia publicat la guia d’Artur Osona sobre Andorra, amb 42 itineraris. És evident que la pressió exercida sobre el territori fa més d’un segle no guarda proporció amb l’actual.
En el món acadèmic hi ha consens que el repte més important al que s’enfronten els destins de natura és la massificació, fenomen que afecta especialment els espais protegits que atrauen visitants de tota mena. L’excessiva freqüentació turística comporta impactes ambientals negatius i la preferència per aquestes àrees ve determinada pel fet que són més conegudes pel gran públic, apareixen en les guies i disposen d’informació i d’un mínim d’infraestructura turística. Un espai protegit pot esdevenir una simple marca comercial, un segell per atraure un segment de turistes que està en expansió.
El consum turístic sobre els recursos paisatgístics, amb freqüència, en comporta la degradació. L’experiència demostra que la massificació pot fer morir d’èxit un destí turístic, fet que impel·leix els turistes a buscar nous destins i deixar de costat els degradats. L’ús dels recursos naturals no ha de comportar en cap cas la seva degradació o desaparició. Per evitar-ho, s’ha de saber administrar-los perquè les generacions futures els puguin gaudir. No sempre és fàcil compatibilitzar la sostenibilitat dels ecosistemes amb un eventual auge del turisme de natura.