L’estiu s’ha quedat encallat

Quan llences una pedra a un estany en calma, veus com es formen cercles d’onades que s’estenen cap enfora. Si n’hi llences una altra una mica després, i després una tercera, pots provocar un efecte curiós: les onades se sincronitzen, es reforcen entre elles i arriben més lluny. Això és la ressonància.

Doncs bé, la nostra atmosfera també pot entrar en ressonància. Però, en comptes d’onades d’aigua, es tracta d’ones d’aire: fluctuacions de pressió i temperatura que giren al voltant del planeta. Aquestes ones, anomenades ones de Rossby, formen part del funcionament habitual de la circulació atmosfèrica. Ara bé, quan es donen certes condicions, com una distribució particular de calor entre l’oceà i els continents, o masses d’aire més càlides del normal, aquestes ones poden quedar atrapades i començar a amplificar-se les unes a les altres.

I aquí és on comença el problema: els fenòmens meteorològics extrems es queden estancats. Onades de calor que duren dies o setmanes. Pluges torrencials que no es mouen. Sequeres que s’allarguen mesos. Ja fa més d’una dècada que la ciència investiga aquest mecanisme, però ara les dades són cada cop més clares: l’escalfament global n’està augmentant la freqüència i intensitat.

Què hi té a veure el canvi climàtic? Doncs molt. El planeta s’està escalfant, sí, però no pas de manera uniforme. L’Àrtic, per exemple, s’escalfa molt més ràpidament que les regions tropicals. Això redueix el contrast de temperatura entre nord i sud i afebleix els corrents d’aire habituals. El resultat? Els patrons atmosfèrics es tornen més lents i s’encallen.

Per això, si tenim la sensació que els estius s’estan tornant cada cop més estranys i intensos, no és només pel termòmetre: és perquè el cel està començant a vibrar de manera diferent. Com un instrument desafinat al qual se li exigeix massa, l’atmosfera ressona i amplifica els desequilibris. I nosaltres en som tant la causa com els receptors.

Potser és hora d’escoltar què ens diu aquesta vibració.

I també de respondre-hi. Perquè un instrument desafinat es pot tornar a afinar, si actuem a temps. Això vol dir reduir dràsticament les emissions, sí, però també protegir els boscos, regenerar els sòls i renaturalitzar les ciutats. No es tracta només de CO₂, sinó de restablir l’equilibri de tot el sistema.

Encara som a temps d’evitar que la dissonància atmosfèrica esdevingui irreversible.