La ‘monarquització’ d’Andorra

Abans de començar, una cosa clara: aquesta columna parla de comunicació i de marca-país, no pas de sociologia, i l’objectiu és “sortir de la caixa” per un moment i veure Andorra des de fora.

Els 11.000  € per metre quadrat a l’edifici Zenith d’Escaldes són més que una dada immobiliària i una notícia de portada: és un símbol. La pujada sostinguda del preu de l’habitatge confirma que un determinat model ha triomfat. Andorra ha entrat, sense dissimular-ho, al club de les destinacions preferides pels patrimonis alts. Això, es miri com es miri, comunica èxit.

Només cal fer una volta per veure quin tipus de restauració, comerç i oci prolifera. I col·legis privats. I sí, allò que fa anys es deia, que Andorra apuntava a ser “la Mònaco dels Pirineus” potser no era cap boutade. Ara que els nous residents amb capacitat inversora van arribant, molts d’ells amb societats o directament muntant pimes, les arques públiques baten rècords de recaptació, i es reprenen projectes d’infraestructura que havien quedat en stand-by després de crisis globals.

Des de fora, tot això es veu. I es veu bé. Molt bé.

Amb matisos, òbviament. Perquè tota cara té el seu revers. Però ara per ara, Andorra projecta una imatge de país avançat, segur i atractiu per a professionals, esportistes i inversors, la majoria dels quals no surten ni a les notícies ni a les xarxes. Més enllà del soroll puntual que provoquen alguns pseudoinfluencers ultres, onlyfans o falsos gurus, taques de les quals s’haurà d’ocupar aquest o un pròxim govern, la realitat és que l’economia es manté dinàmica i la marca país s’està posicionant cada cop més. El secret? El de sempre: baixa fiscalitat, estabilitat, seguretat. Tot allò que per nosaltres és part del paisatge.

Que tot això s’està construint bàsicament sobre el totxo? Pot ser. Que cal treballar pels desajustos que aquest creixement provoca a part de la població? És prioritari. Que cal reforçar l’I+D i diversificar? Segurament. Però és innegable que s’ha aconseguit una fórmula d’èxit, sense esdevenir una dictadura com Dubai.

Ara hem de confiar en els nostres governants que sàpiguen administrar aquesta riquesa per millorar encara més la nostra societat i qualitat de vida del que fem Andorra cada dia. Perquè hi ha una cosa clara: no es pot redistribuir pobresa.