Tarda al parc

Fa calor a la ciutat. A les set de la tarda m’atanso al parc. M’emporto un llibre i la llibreta de notes, no la del telèfon, sinó una de paper i el seu corresponent boli, per si de cas. Camino vint minuts i després m’assec a l’ombra d’un arbre i llegeixo una estona.

M’agrada seure al costat de la magnòlia. Em recorda la que hi havia a casa dels pares. A la primavera i començament d’estiu, quan floreixen, el pare acostumava a agafar una flor i pujar-la del jardí a casa. La flor s’obria en un parell de dies i escampava el seu perfum pel menjador.

El parc és públic i m’assec a prop de l’arbre; algunes flors ja s’han obert; d’altres encara estan tancades, però des del banc m’arriba la seva aroma, la seva olor inconfusible, que m’atansa a altres èpoques.

Els arbres sempre s’han convertit en part inseparable de mi; són la meva especial magdalena, capaç de transportar-me i traslladar-me a diferents moments de la vida. Els arbres, però també l’olor del camp i de paisatges que queden per sempre gravats a la retina.

L’altre dia anava en bicicleta i mentre travessava una zona de pins, la seva olor i la remor del vent em van retornar directament als camps d’Eivissa, quan amb divuit anys vaig viure en una casa al bell mig de l’illa, sense llum i amb un pou d’aigua. No era una Eivissa de discoteques i festa, sinó de fragàncies de primavera i moltes il·lusions que per uns moments ara tornava a recuperar... la mateixa percepció de l’entorn, separada per cinquanta anys de diferència. Miracles de la ment i l’enteniment.

Els desmais, al parc n’hi ha un parell, també em fan pensar en la casa familiar; un estiu sense avisar els van talar i em vaig quedar orfe. Una orfandat oblidada temps després en altres llocs, moments i nous desmais.

I així tants altres espais i paratges. El cedre de l’Himàlaia, prop de la sortida, em fa viatjar a un bosc de Dharamsala, al nord de l’Índia...

Arbres, olor i flors que et trobes per la vida i et retornen, i, de vegades, et salven.

I el més bonic, el més colpidor, és que no sols et fan viure el record, que hi és, sinó sobretot la pura sensació. Aquella flaire que t’omplia i t’arribava, com ara t’omple i t’arriba i et fa sentir el miracle de la vida.