Nepotisme

Com podem llegir a la magnífica Història de la Seu d’Urgell medieval, de Carles Gascón, quan va morir el bisbe Sal·la el 1010, el va succeir (com havia estat planificat) el seu nebot Ermengol, bisbe insigne i sant. El seu nomenament es va produir després del pagament de dues-centes cinquanta monedes d’or i del jurament de fidelitat al comte. El fet de pagar una quantitat per assegurar el relleu per a la persona desitjada era en aquells temps relativament freqüent, i fins i tot estava ben vist com a mètode per garantir l’accés a llocs decisius a les persones més ben preparades. Ara bé, la reforma gregoriana, que entre altres coses pretenia dotar l’església d’una major autonomia respecte als poders polítics feudals, va fer que ja no fos tan acceptat. La pràctica de la simonia (coneguda així per Simó el Mag, personatge bíblic que pretenia cobrar per administrar els sagraments) ja era infreqüent el 1041, quan Guillem Guifré va accedir al pontificat urgellenc. Fill dels comtes de la Cerdanya, va ser el seu germà (el poderós arquebisbe de Narbona, de qui depenien tots els bisbes catalans) qui va pagar cent mil sous a la comtessa Constança d’Urgell per garantir la mitra urgellenca per al germanet. Oficialment, l’església de Roma rebutjava aquesta mena de pràctiques, però uns segles més tard va sorgir una nova modalitat: el nepotisme. Pràctica no infreqüent entre els papes dels segles XIV i XV, que col·locaven en places preeminents de l’església els seus fills. Com que oficialment no havien de tenir descendència, deien que eren els seus nebots. I ja tenim una preciosa paraula que va perviure durant segles. El nepotisme, doncs, era la pràctica de col·locar en càrrecs beneficiosos els familiars i, per què no?, també els amics. Segons la Viquipèdia, una de les nissagues papals més conegudes per aquestes pràctiques van ser els Borja, d’origen valencià, que van italianitzar-se el cognom i han passat a la història (i a la pantalla) com a Borgia. Hi havia tants membres del clan col·locats que a Roma eren coneguts com a “I catalani”, i un d’ells, Roderic de Borja i Escrivà, emparentat directament amb el papa, va ser bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra entre 1467 i 1472. Ara caldria mirar els arxius per saber com va ser el seu pontificat.