McFly

La imatge és d’allò més interessant. A les seus d’algunes de les nostres institucions, allà on normalment tenen penjades les fotos dels dos coprínceps, aquesta setmana hi tenien la de Macron i, al costat, un marc buit (perquè Serrano encara no té foto oficial). Com que la figura del cap de l’Estat, a Andorra, l’ostenten els coprínceps de manera conjunta i indivisa –una mena de siamesos polítics–, la imatge dels dos marcs juxtaposats, un de ple i un de buit, és l’equivalent polític de la foto esborronada del Marty McFly a Retorn al futur. La imatge ens recorda com de refotudament poc usual és el nostre model de cap de l’Estat. Això de la siamesitat (vaja, que no tenim dos caps d’Estat, que en tenim un de format per dues persones) no és, però, l’únic malentès que genera. Sí que n’és el més inofensiu. Una de menys gratuïta és la de confondre els diferents càrrecs que acumulen els dos coprínceps. L’un és president francès; l’altre, bisbe d’Urgell. Però no hauríem d’esperar que actuïn des del seu càrrec original quan actuen com a coprínceps. És per això que Macron ens envia dues figures per relacionar-ne amb nosaltres: un ambaixador (de la República francesa) i un representant personal (del Copríncep). Si això ho tenim clar també seria hora d’assumir que tenir un Copríncep bisbe no ens fa ser un estat confessional. Igual que no estem obligats a tenir el francès de llengua cooficial, no hauríem de pressuposar mai que res ens obliga a cap mena de cessió al poder de l’Església sobre l’Estat, sobretot perquè la nostra Constitució no ho recull enlloc. Si les fem, aquestes cessions, siguem prou madurs per assumir que és perquè és la línia política dels qui les accepten. És voluntat política, no imperatiu institucional. I encara una altra, de confusió: el 1993 no vam decidir guardar els coprínceps, vam decidir institucionalitzar-ne el rol actual, uns reis que no governen. En coherència amb aquest model, faríem bé de deixar-nos de fotos més pròpies d’una dialèctica de culte al líder. A banda de ser un Coprincipat parlamentari, hauríem de semblar-ho i una alternativa més coherent passaria per substituir els retrats versallescos per un que representi el poble o, millor encara, per una serigrafia ben maca de l’article 1.3 de la Constitució, aquell que diu allò tan maco de la sobirania popular.