La norma
La norma no és només una regla. És un pacte, un límit i un mirall. Quan la perdem de vista, no només es desordena la convivència: ens perdem també nosaltres.
Un cotxe damunt la vorera. Una autoritat que se salta la cua. Un càrrec que dimiteix… però no marxa. Ho veiem cada dia. I, amb resignació, ho assimilem: les normes, sembla, són opcionals. Però no ho són.
La convivència es basa en un pacte invisible. No insultar. No colar-se. No ocupar l’espai com si només existissis tu. No cal que estigui escrit: tots sabem què està bé i què no. Aquestes normes silencioses són el fonament d’una societat que vol ser estable, justa i habitable.
La norma no és només una llei. És un límit compartit, un acord no signat, però imprescindible. Marca el terreny del respecte, del “nosaltres”. Però cada cop trontolla més. No només pel poder que menteix o esquiva responsabilitats. També entre nosaltres. En el dia a dia. En el detall petit. Les normes perden força, i el pitjor és que gairebé ningú gosa recordar-les.
Un cotxe mal aparcat. Una burilla a terra. Un insult a una treballadora. Abans, això provocava una mirada severa. Ara, silenci. Ja no és complicitat, és por. Ens apartem per protegir-nos. Com diu l’aforisme: Une fois dépassées les bornes, il n’y a plus de limites. Un cop traspassat el límit, tot s’hi val. I si ningú diu res, si tothom abaixa el cap, el que era intolerable es torna normal. No és la infracció puntual el que desgasta, sinó la repetició impune i la indiferència col·lectiva. Fins i tot qui voldria intervenir sovint calla. No per covardia, sinó per prudència. Perquè fer un toc d’atenció pot tenir conseqüències. La norma ja no ens protegeix: ha deixat de fer por a qui se la salta, i de donar seguretat a qui la vol defensar. No ho podem canviar tot. Però sí podem començar per cuidar allò que encara funciona. A casa. A l’escola. A la feina. Defensar aquests espais és un acte de resistència, petit però real. I potser és així, no amb discursos, sinó amb gestos, que podem tornar a donar sentit a la norma. Rebel·lar-se avui no vol dir cridar. Vol dir no rendir-se. No deixar-se arrossegar per la deixadesa ni pel “tant se val”. Vol dir recordar que una societat només se sosté si els seus membres volen cuidar allò que la fa digna. Potser no és temps de grans revolucions, però sí d’actituds insubornables, i aquestes, sí, canvien les coses.