Polarització

Dilluns. Un parc del municipi de Ganshoren, a la perifèria de Brussel·les. Un nen d’onze anys circula pel parc amb el patinet elèctric del seu germà gran. Uns policies el detecten i, com que no pot circular-hi, el persegueixen. Amb un SUV. L’acaben envestint. El nen, que es diu Fabian, mor. La notícia es comenta als mitjans i a les xarxes. També l’origen moldau de la criatura. Hi ha missatges de condol. Missatges de condemna a la policia. I també, i aquí és quan m’esclata el cap –no m’hi acabo d’acostumar, ves–, missatges de justificació. Que la llei és clara i no se l’hauria d’haver saltada. Que segur que estava venent droga. I brossa mental per l’estil que us estalvio. Alguns analistes i periodistes especialitzats en dades es miren aquestes últimes publicacions de prop: tots els perfils –oh, sorpresa– són d’extrema dreta, aquella claveguera putrefacta que ara acull un percentatge enorme de les nostres poblacions. Desconstruïm-ne el discurs: saltar-te una normativa tipificada amb una multa de menys de 60 euros és motiu justificat per entendre que et matin si et dius Fabian i ets d’origen estranger, encara que et diguis Fabian i tinguis onze anys.

Me’n vaig molt lluny. Als nostres fills d’onze anys. Als qui en gran manera els diem que no fan res mal fet, que tot és vàlid, als que protegim entre muntanyes de cotó fluix perquè no pateixin gens ni mica, fills de pares i alumnes de mestres dopats pel discurs omnipresent de l’autoajuda, ensinistrats en el dogma que el més important som nosaltres mateixos, dotats d’una bona consciència i una culpabilitat a prova de bombes, capaços de dormir bé a les nits tot i el nyap de món que deixarem com a herència.

I el contrast em sembla aberrant. Parlem tot sovint de polarització, però la polarització definitiva és aquesta, conceptualment idèntica a la de l’esclavitud. D’una banda, subpersones deshumanitzades, carn de genocidi, de violència policial i d’odi veïnal justificats perquè, justament, no són humans. De l’altra, els que ho tenim tot permès, els que no ens equivoquem mai, els que ho fem tot ben fet, els campions de l’autocomplaença i de la bona consciència que, com a molt, per salvar-nos i sentir-nos millor, farem veure que estem molt indignats amb un tuit o amb una columna com aquesta. I cap a la platja que no ha estat res.