Medalles

Setmana de curses, de combats, de partits. Setmana d’enfocar els ulls en els protagonistes: en un gest tècnic, en una tàctica reeixida, en un canvi de ritme. M’adono que sempre que miro esport en directe, els ulls se me’n van fora de pla. Cap a les banquetes, cap a la perifèria de les moquetes i els tatamis, cap a la grada en alguns casos, l’hàbitat natural dels entrenadors. Em fascina mirar-me’ls. Com ho viuen, com incideixen des de l’ombra dels focus, sobretot els més invisibles, els que no dirigeixen durant el trajecte, els que no s’enduen cap medalla.

Medalles. Partits. Un cop em van demanar què canviaria del sistema polític si només pogués tocar un element. De manera improvisada vaig deixar anar que les medalles i ara de manera exagerada m’hi refermo. Si lluitéssim per canvis, reformes o millores com lluitem per les medalles de ser reconeguts per haver impulsat canvis, reformes o millores, viuríem en països millor dissenyats, més habitables, més humans. Si com a oposició o com a independents se’ns en refotés que el govern es pengés la medalla d’una millora treballada a més bandes, passarien més millores endavant. Si com a govern se’ns en refotés que la gent s’adoni que aquesta millora ha estat impulsada per l’oposició, passarien més millores endavant.

Medalles. Combats. Com que he agafat afició a això d’imaginar-me que se’m concedeixen desitjos, me n’autoconcedeixo una ronda extra. Repartim millor les medalles, sisplau. Prou d’ascensos als inútils i als pilotes. Prou d’ascensos als que cerquen ascensos. Prou de minuts d’atenció als rondinaires, als que només saben mirar-se el món des dels seus interessos, als llops que s’acarnissen amb els més febles, a tots els que tan sols saben proposar retrocessos. Pel gust de deixar-los sense medalles, sí. Però també, i sobretot, per com de net se’ns quedarà el jardí. Perquè potser així recuperarem tota la lucidesa i la capacitat de millora que conté el món i que ara en bona part es queda reclosa a l’ombra dels marges del debat públic o dels llocs de presa de decisió perquè no volen i no saben jugar en un sistema que només reparteix medalles als cercamedalles. I sense les lúcides, les pencaires, les que s’enfoquen més a les solucions que a les medalles, el món és un lloc pitjor. Al Cèsar el que és del Cèsar.