Un gran director del diari ‘Ara’

Crec fermament en el mestratge que va deixar-nos –als esquemes de la professió periodística– el malaurat Carles Capdevila. El primer de juny es compleixen vuit anys del seu adeu. No puc passar la data per alt. El seu estil tenia sentiment, ànima i fondària. Sobretot pel que fa a la defensa de la llengua i la implementació dels valors, en un sentit ben ampli. El cor em demana compartir la reflexió amb molta més gent... D’ací, aquest article d’opinió. En uns moments clars de retrocés del català, remarco un pensament seu molt adient: “Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Si ho fa, demostra que no em respecta. Tampoc no respecta un bé cultural essencial”… Quina plantofada més brutal als polítics del Principat! Ni tan sols en aquest punt es posen tots d’acord. La CUP i el que jo anomeno Conveniència es van desmarcar –fa unes tres setmanes– del pacte subscrit només per PSC, ERC i Comuns. Quina manera més grollera de fer el paperina! N’Ovidi Montllor referia que “hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. La mateixa que no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi / L’allau informativa del món actual pot esdevenir negatiu. Fins i tot ens pot acomplexar. Però val més estar sempre al dia, sense defugir el seny i l’espontaneïtat”. En aquest àmbit veig en Carles com un apassionat del món de la comunicació i del de l’educació. Com vivia la feina! Per a mi, és un referent a seguir, difícil d’imitar. Aconseguir la simbiosi plena de la vocació periodística amb un bri de tendresa, humor, sornegueria i caliu com ell ho diu tot, en favor del seu llegat. No li arribo ni a la sola de la sabata, tot i que ja m’agradaria. No endebades, els acords i la lletra de la melodia que va sonar en la cloenda del seu acte de comiat –a Hostalets– van ser prou emotius: Always Look on the Bright Side of Life (mirar sempre el costat bo de la vida). La cançó escrita per Eric Idle, per al film La vida de Brian, fixa el llistó de manera prou punyent i encertada. Ens el van prendre molt jove. A una edat que no tocava. La seva lluita constant mereix un guardó etern. Per tant, reitero que “ningú mai no mor mentre hi hagi una persona que el recordi”. Ell segueix entre nosaltres. Que ningú no dubti que la seva mort fou una gran naixença, tibant del contingut del Cant espiritual del nostre poeta Joan Maragall. Gent com el malaurat Carles dignifica i exalça una professió tan apassionant com aquesta.