Miralls

Et mires al mirall, veus la teva cara reflectida, i amb ella el pas del temps. La imatge no enganya: t’has fet gran.

Et mires i també t’interrogues a tu mateix i la cosa comença a posar-se interessant. La persona que mira, tot i ser conscient de la seva edat adulta o de la seva vellesa, és la mateixa que en aquest o d’altres miralls es mirava ara farà deu, vint o cinquanta anys.

El físic ha canviat, però no la consciència que es mira. No parlo de la ment adulta o de la ment de la infantesa, sinó de quelcom profund que et fa reflexionar sobre el tema.

Digues-li ànima, digues-li consciència, però hi ha quelcom immutable, quelcom que creix o envelleix més lentament que el cos, hi ha quelcom dins teu que va a un altre ritme.

L’avi veu la seva cara al mirall; però qui el mira no deixa de ser un nen que s’ha fet gran.

Quasi sense voler recordes com era la sensació quan et miraves i eres una persona jove. Ara et mires, ets gran, però qui et mira segueix sent un nen...

O si volen dir-ho d’una altra manera: certa sensació s’ha mantingut sempre, segueix dins teu, creix a un altre ritme, molt més a poc a poc. És com si la vida fos el corrent d’un riu que llisca contínuament i tu també fossis una roca arrelada al fons que l’aigua va polint mentre van passant als anys. La teva vida és el corrent del riu, però també la pedra del fons.

No sé si m’explico, però m’agrada compartir-ho en aquest espai, en aquesta columna, per donar-li, avui, un toc diferent.

En un món decebedor que cada dia ens allunya més del que hauria de ser acceptable i raonable, de vegades, va bé aturar-se, mirar-te al mirall i reflexionar sobre d’altres temes.

Em pregunto si aquesta presència quasi immutable que et mira i et permet reconèixer-te i assabentar-te de tu mateix i de la teva temporalitat, no podria ser una manifestació del que s’anomena l’ànima. Una ànima que tots portem dins, molt més enllà de qualsevol mena de creença o religió. Una ànima, un tipus de consciència si ho prefereixen d’una altra manera, que creix a un ritme diferent, molt més pausat, quasi eteri, com acostumen a ser aquestes coses.

Et mires al mirall i el mirall et contesta amb la més absoluta veritat. Tal com ho vegis i et vegis sols depèn de tu.