‘Parenostre’

M’he deixat caure al cinema Guiu per veure la pel·lícula Parenostre, un altre biopic sobre el president Jordi Pujol i la seva família. Ja altres, com David Trueba amb La sagrada família i Jordi Evole o l’Albert Om, van dedicar-hi programes. A tota la meva generació la persona i el personatge de Jordi Pujol li ha deixat una empremta inesborrable. A Parenostre el director, Manuel Huerga, i el guionista, Toni Soler, ens proposen una biografia/hagiografia, que no deixa de ser una nova lectura sobre les línies de força de Jordi Pujol. També hi vaig veure una rehabilitació de la figura, esperant el judici que, probablement, tindrà lloc el novembre vinent contra tot el clan Pujol sota l’acusació d’associació il·lícita. Els fets ja els coneixem i així comença en la pel·lícula aquesta nova lectura del president Pujol: aquell juliol del 2014, el dia abans que El Mundo fa explotar la bomba dels diners secrets de Pujol a Andorra –la famosa deixa– i la dimissió del fill Oriol com a secretari general de Convergència Democràtica pel tema de les ITV. No faré una crítica cinematogràfica. No en sé, però em semblen molt encertats i sensacionals els papers de Josep Maria Pou com a Pujol i de Carme Sansa com a Ferrusola. Tot gira a partir de salts enrere, dels incomptables flashbacks per intentar completar l’inabastable personatge de Pujol i de la seva família.

Si hagués de buscar un centre diria que Parenostre és una reflexió existencial i a la vegada moral sobre Jordi Pujol. Dono molta importància a l’escena de Gósol, quan Pujol visita mossèn Ballarín i, contemplant el Pedraforca, mantenen una conversa que és tota una confessió. Tots dos parlen de la política i dels fills, del país i de la reconstrucció, dels diners i del poder. Aquest és, a parer meu, el nucli. El balanç de 23 anys de govern, la ruptura de la seva imatge d’estadista i la degradació del pujolisme.

És veritat que cadascú de nosaltres –tots– tenim el nostre Pujol i Parenostre ens convida a reflexionar sobre la seva figura immensa, ja que tots en tenim memòria recent.

Així el passat es configura amb uns altres marcs de sentit que ens permeten generar representacions més justes del passat. Justes, és a dir, ajustades històricament.