Els sense bandera

Vivim un moment històric d’extrema gravetat a Gaza. El que fa el govern d’Israel, amb el suport tàcit o explícit de moltes democràcies occidentals, no és només una resposta desmesurada a un atac terrorista. És, cada dia més clarament, una política de neteja ètnica, d’apartheid i de colonialisme de poblament. El desplaçament forçat de centenars de milers de civils, la destrucció sistemàtica d’habitatges, escoles i hospitals, i el bloqueig humanitari que condemna una població sencera a la fam i la set, no poden justificar-se sota cap pretext de seguretat. I, malgrat tot, el món calla mentre es perpetra una barbàrie.

No és només una qüestió geopolítica. És una qüestió de poder i d’ideologia. La que guia aquestes polítiques és el nacional-sionisme, una mutació radical del sionisme que combina fonamentalisme religiós i ultranacionalisme ètnic. El seu objectiu no és la pau, sinó el control total del territori i l’expulsió, sigui directa o per esgotament, del poble palestí.

Aquesta lògica no és nova. El nacionalsocialisme alemany va construir el seu projecte sobre la base d’una identitat ètnica superior, convertint l’altre, en aquell cas, el poble jueu, en enemic absolut. El nacionalcatolicisme espanyol va imposar una uniformitat religiosa i política amb repressió, exili i por. En tots tres casos, l’Estat va esdevenir una màquina d’homogeneïtzació i de submissió. I en tots tres casos, les víctimes van ser les que no encaixaven en el relat oficial.

No són el mateix, però responen a una mateixa dinàmica, la del nacionalisme que, quan es deslliga dels límits morals i democràtics, esdevé una força destructiva. Una força que no negocia, sinó que expulsa, que esborra, que mata.

Avui, el nacional-sionisme ha creuat aquesta línia. I la pregunta no és què farà Israel demà. La pregunta és què farem nosaltres. Fins quan permetrem que el genocidi es digui “defensa”? Que la destrucció es digui “seguretat”? Que la complicitat es disfressi de diplomàcia?

A Gaza, milers de persones han perdut casa, menjar, refugi. Però sobretot, han perdut veu. No tenen cap estat que les defensi, cap bandera, cap lloc al món on ser reconegudes. I cada dia que passa, aquest silenci global no només les condemna a elles, també ens condemna a nosaltres.

Si ho fan, és perquè els deixem.