Performance

Pallasses, ulls nus, jambos... La primavera, la sang altera, i a Andorra ens regala les setmanes més interessants del nostre calendari cultural. Ahir ens va quedar un pla rodó: exposició d’art prohibit a l’Espai Caldes a la tarda i fados a Encamp al vespre. Els fados van estar molt bé, però el que va ser brutal va ser l’exposició: resulta que l’expo no era una expo a l’ús, era una performance! Vull dir, que al final no vam poder veure les obres ni res de tot això, però l’experiència va ser molt més completa, molt més vivencial, els programadors van aconseguir fer sortir l’art de les parets del museu i esquitxar tota la societat amb la problemàtica amb què ens volien interpel·lar. Voleu parlar de censura? Doncs farem una performance de metacensura! I van contractar una exposició d’obres censurades, li van posar el nom premonitori de La censura és la comissària i van inaugurar l’exposició censurant una de les obres que l’exposició denunciava que d’altres havien censurat. Bravo! La performance va ser completíssima, no li va faltar de res, va ser tot un espectacle multimodal i transdisciplinari de com opera la censura: unilateralitat, fets consumats, excuses que no se sostenen, demagògia, fal·làcia de la falsa dicotomia (o llibertat d’expressió o seguretat), el toc de qualitat del racisme institucional que implica fer sospitosa de violència inherent una comunitat que mai a la història del nostre país ha mostrat cap aposta per la violència, i la cirereta del pastís, el comunicat en què se’ns diu que tot i censurar la llibertat d’expressió es manté “un compromís amb la llibertat d’expressió i amb el foment d’una cultura crítica, però sempre dins d’un marc que garanteixi la seguretat i el benestar col·lectiu”. Llagrimeta... Quanta valentia política! Valorem-ho, perquè no és evident: estar disposat a exposar-te que et critiquin el mal funcionament d’una corporació que valida tot un projecte i que el tomba de manera maldestra quan ja s’ha executat, assumir el ridícul d’exposar una mala praxi el dia que muntes un paripé per denunciar aquella mala praxi, desgastar-te, en fi, pel bé comú, per ajudar-nos a entendre que a Occident, el 2025, la censura encara és ben viva. Ovació! No deixem d’aplaudir! Quina performance més ben treballada! Perquè... era una performance, oi?