Kit de guerra

Farà un parell de mesos, Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, en un discurs en una acadèmia militar danesa va dir que Europa havia d’estar preparada per a la guerra i que cada casa hauria de disposar d’un kit de guerra per resistir com a mínim 72 hores. El kit hauria d’incloure, deia, aigua, aliments, medicaments i piles, i no sols seria útil en cas de guerra, sinó també per a pandèmies, emergències climàtiques i ciberatacs. Així, a primera vista i sense ser un expert en el tema bèl·lic, em fa l’efecte que s’obliden del més important: una ràdio o transistor que funcioni amb piles, i si és possible amb energia solar; n’hi ha molts al mercat i et permeten estar informat en situacions inesperades, com va quedar demostrat a Espanya durant el recent tall de llum de 24 hores. Ara bé, respecte a tota la resta, a mi em sembla que el famós kit s’hauria de limitar a l’aigua embotellada i poca cosa més. Per regla general, és evident que hi haurà alguna excepció, a qualsevol casa hi ha aliments per resistir 72 hores. Sense tenir ple el rebost sempre hi ha alguna cosa amb la qual arreglar-se un parell de dies. Unes llaunes de tonyina, paquets de pasta i arròs, una mica d’oli, una dotzena d’ous i quatre galetes donen per aguantar una emergència. En qualsevol cas, kit al marge, la reflexió més assenyada és que anem malament. En lloc de rearmament i kits, hauríem de parlar de pau, o almenys de possibilitats de pau, malgrat que sembla difícil. La màxima si vis pacem, para bellum, mai m’ha agradat, perquè d’alguna manera ens ha portat a un món estrany. Millor seria intentar amb tots els mitjans i eines disponibles buscar la pau, tant desesperadament com sovint ens aboquem a la guerra. Feta aquesta reflexió, almenys, aquesta vegada, el kit no surt gaire car i és a l’abast de qualsevol persona. Amb alguna cosa hem sortit guanyant. Quan era jove es parlava de refugis nuclears. Algunes famílies benestants van caure en el parany de construir-los. Ara deuen estar una mica rovellats i potser s’hauran d’actualitzar. Però què volen que els digui, si tot peta a mi no m’agradaria viure sota terra. Em pregunto si a Andorra n’hi ha algun de refugi. Sols per curiositat. Donat que és fàcil escriure comentaris sense saber d’on venen, si algú disposa d’aquesta informació faria bé de dir-ho. Això sí, sense especificar la ubicació, per si de cas.