La pija
Divendres a la tarda, abans de tornar a casa, passo per la benzinera. Mentre faig el ple, em fixo que, a una vintena de metres davant meu, una dona jove passa l’aspirador al seu cotxe. Em crida l’atenció perquè, tot i ser un model poc freqüent, no deixa de ser un utilitari de gamma mitjana, i el que em sorprèn és que porta una matrícula personalitzada. Ella va vestida amb una faldilla molt curta, mitges fosques i unes sabates de taló d’agulla de mig pam. L’anorac que duu per sobre llueix ben visible el nom d’una marca que, pel que sé, és molt cara. M’hi fixo discretament i crec reconèixer-la: si no m’equivoco, treballa en el gabinet de protocol d’una institució del país, i devem haver coincidit per feina un parell de vegades, ocasions en què mai no m’ha saludat. Imagino que marxa el cap de setmana i vol fer-ho amb el cotxe net. Allà on vagi segur que és observada i admirada: és jove, atractiva i condueix un cotxe amb matrícula personalitzada. Tot plegat fa que, sense adonar-me’n, caigui en els estereotips més bàsics i, dins la tupina, els prejudicis li dediquin un apel·latiu simplificador.
L’endemà torno a passar per la benzinera i la torno a veure, un altre cop passant l’aspiradora amb la mateixa determinació. Em sorprèn, i em pregunto per què renta el cotxe de nou. Potser ahir anava de festa i una part de la nit, la joia de viure es va traslladar dins del vehicle i les explosions festives el van deixar brut: imagino vidres embafats i les sabates de taló perdudes al seient del darrere. O potser té un fill, o un nebot petit, que va berenar al cotxe i el va deixar perdut de molles i restes de galetes. I encara em forço a considerar una altra opció, potser la més interessant: potser té una obsessió amb la netedat. Aleshores m’adono que ahir l’havia simplificat de manera despectiva. I pensar que pugui tenir un trastorn obsessiu amb la higiene –aquesta mínima debilitat que dissimula passant l’aspiradora en diverses benzineres– la fa molt més humana. I em fa entendre com n’és de fàcil caure en prejudicis simplificadors. Potser algú m’ha vist a mi dos dies seguits i pensa que estic obsessionat a tenir sempre el dipòsit ple. Potser sí. Tots tenim les nostres manies, però el que ens fa diferents és també el que ens fa iguals.