Mujica & Flick
Fem programes de merda perquè és el que demana la gent, tenen unes audiències que flipes. Parlem als votants com a idiotes perquè no volen sentir rotllos avorrits i infumables. Fem notícies picadetes picadetes amb tot ple de declaracions perquè la gent vol ritme, ritme, ritme. Necessitem polítics ràpids, amb carisma, amb mala llet, que dominin la ironia i la crueltat, les polèmiques i els zascas, els cops d’efecte i la manipulació de draps bruts.
Repetim coses així tot el dia. He sentit exèrcits de tertulians, de periodistes i d’spin doctors invocant variacions de les màximes anteriors centenars de vegades. I no me les crec. Per molts motius. I un d’ells és Pepe Mujica. I un altre, Hansi Flick.
S’anomenen profecies autocomplertes i, certament, són molt efectives (també serveixen per defensar l’autoregulació del mercat i fal·làcies per l’estil). I a tot arreu veiem cercles viciosos o virtuosos, inèrcies i ofertes patètiques que responen a demandes pretesament patètiques. El cas és que aquests cercles no existeixen i es demostra cada cop que algú desafia aquestes profecies autocomplertes. Potser el problema no és que ens agradin les merdes picadetes picadetes, sinó que fer les coses ben fetes costa molt i que una manera d’estalviar-nos-ho és fer creure que el públic és idiota, bombardejar-lo amb brossa, fer-lo addicte i dir que és el que demanava. I no. Si ens planteu davant una bona pel·li de tres hores, la mirarem. Si ens expliqueu bé aquella notícia, la mirarem. Si ens deixeu de tractar com a idiotes i ens expliqueu realment els problemes a què ens enfrontem i que no hi ha cap solució màgica, segurament ho entendrem, tot i que això no ho faci mai ningú (amb el pretext que no ho entendríem) perquè estem atrapats en un cercle de pressupòsits no demostrats dels que ens volen idiotes i enervats per al seu benefici. Perquè potser no necessitem façanes atractives i cridaneres, sinó resultats i continguts atractius. Com el que ens ha deixat un entrenador ensopidíssim i gens cridaner, però que ha generat un joc divertidíssim, i com el llegat d’un president uruguaià que va deixar polítiques ben pensades i que la gent va comprar amb entusiasme tot i que qui ho defensava no tenia res del que recomanaria el consultor de comunicació estàndard.