Un any divertit

En l’àmbit esportiu, per als simpatitzants del Barça, aquest ha estat, més enllà dels resultats finals o dels títols aconseguits, un any divertit.

Sempre he pensat que el futbol és espectacle i el Barça ens ha obsequiat amb una temporada, acabi com acabi, espectacular. Té la lliga a tocar i ha quedat fora de la final europea en un partit de tornada, contra l’Inter de Milà, difícil d’oblidar. Poques vegades, després d’una nit tan intensa amb el marcador final que ens deixava fora de la final de la Champions League, m’he quedat amb bones sensacions.

No hauríem d’oblidar que el futbol, més enllà de les veus crítiques que sempre apareixen quan s’opina recordant-nos el famós panem et circenses, és un esport, i que en l’esport algunes vegades es guanya i d’altres es perd. I faríem bé de no oblidar que quan acaba el partit és moment de deixar les diferències o les preferències per un equip o l’altre i prendre’s la vida amb tranquil·litat. Sempre he pensat que les banderes esportives, almenys, tenen, un component no bèl·lic, del qual hauríem d’aprendre i aplicar en altres conflictes molt més seriosos. Per entendre’ns; està molt bé ser del Barça o del Real Madrid, però per aquest motiu no cal matar-se. Es dona suport, es pateix, i quan acaba el partit, cadascú a casa seva.

L’altre dia a Milà va tocar creu, és cert, però quan l’endemà un amic em va preguntar què m’havia semblat el partit, la meva resposta va ser: “Divertit.” Era el que sentia; tot i perdre, va ser un partit divertit. Enguany hem vist un Barça valent, diferent, i els partits han estat entretinguts; una estona en què ho passes bé, perquè els veus que juguen bé… i sí, de vegades es perd. És la llei de l’esport. Enhorabona a l’equip i a Hansi Flick per un any en què els aficionats del Barça hem pogut vibrar, cridar i emocionar-nos. L’emoció és, al parer meu, un dels pilars de la nostra vida. No compararé l’emoció d’una obra d’art o d’un bon llibre amb la que em desperta l’esport. Però és evident que hi és; existeix i ens dona una petita parcel·la de felicitat. I, ho repeteixo, no sempre cal guanyar. Guanyar està molt bé; és l’excel·lent premi final. Però, com quasi tot a la vida, almenys des del meu punt de vista, l’important no és el destí, sinó gaudir del camí.