Tot en comú

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Un nom amb història, però també amb missatge. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, la tria no pot ser casual. Lleó és un nom fort, antic, amb ecos de reforma i d’autoritat. Però aquest Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Prevost és un perfil sorprenent: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, un home que conjuga el cap i el cor, el món i l’esperit, el pensament profund i la pràctica concreta. Potser per això ja ha dit que vol una Església que construeixi ponts, no murs. Una frase que sembla senzilla però que implica tot un programa de vida. Molts esperen que segueixi el camí de Francesc, el Papa dels últims anys, el que va gosar acostar l’Església a la fragilitat del món. I si fem cas de les arrels agustinianes de Lleó XIV, hi ha esperança. Sant Agustí proposava una vida comuna en què “res no es consideri propi”. Aquesta idea de “tot en comú” no és només una norma de convent; és una proposta revolucionària. En temps d’individualisme ferotge i de propietat entesa com a identitat, compartir-ho tot és un acte profundament contracultural.

I no parlem només de béns materials. També parlem del poder, del reconeixement, de les decisions i de la veu dels altres. Una Església que viu “amb un sol cor i una sola ànima” no pot permetre jerarquies que callin ni murs que separin. Ha de ser lloc de trobada, de reconciliació, d’hospitalitat, d’escolta activa. Un espai viu i plural. De progrés. Social.

Lleó XIV hereta una institució cansada, sacsejada pels escàndols i la pèrdua de credibilitat. Però també plena de llavors bones. Si sap regar-les amb comunitat, pensament, justícia i coratge, potser no només serà un nou Papa. Potser serà el primer d’una nova manera de ser Església. Una Església que ja no pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i una laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Sigui des d’una capella romànica o des del bar de tota la vida, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur –tant del món com de l’ànima– no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa: o anem junts, o no anem enlloc.