El dret al silenci
Llegia fa uns dies que Portugal ha decidit multar amb fins a 250 euros aquelles persones que facin servir el mòbil amb el volum activat al transport públic. Ja era hora que per fi algú aposti per aquest acte de justícia sonora. Perquè no passa ni un dia sense que topem amb algun exemplar d’aquesta espècie urbana: la dels que s’enfilen a l’autobús o entren en un restaurant i, com qui no vol la cosa, despleguen tot el seu arsenal de vídeos de TikTok, àudios de WhatsApp de tres minuts o videotrucades amb una tieta que, casualment, crida com si estigués viatjant en helicòpter.
I aquí arriba un dels grans misteris de la societat contemporània: com pot ser que persones amb mòbils de 1.200 euros siguin incapaces de gastar-se’n deu en uns tristos auriculars? Deuen pensar que la resta de la humanitat se sent molt afortunada de poder participar, per força, en la banda sonora de les seves vides. Doncs no. No em ve de gust escoltar la teva playlist de reggaeton a les set del matí, ni necessito saber que el Manel i la Sònia s’han separat.
No estem parlant de casos anecdòtics. És un problema generalitzat que s’ha escampat per tots els àmbits de la vida. Ho veiem a les sales d’espera del metge, a les cafeteries, a les terrasses, a les cues del súper i, especialment molest, als restaurants. Quantes vegades heu sopat amb una parella al costat que mira vídeos mentre menja, o amb una família que té el nen entretingut amb el mòbil, tot fent sonar cançons estridents? En quin moment vam decidir que això era acceptable? És com si de cop s’hagués trencat l’últim fil de cortesia bàsica i ningú gosi dir res per no semblar intolerant.
Perquè aquesta és una altra: demanar silenci o discreció ja és vist com un acte d’agressió o censura, en una perversió dels conceptes de respecte i convivència. No estem parlant de prohibir l’ús de la tecnologia, ni de bon tros. Però hi ha un abisme entre utilitzar adequadament un dispositiu i fer-lo servir com a altaveu personal en espais compartits. El respecte no hauria de ser opcional. I si no l’hem sabut mantenir per iniciativa pròpia, que ningú es queixi si al final ens l’acaben imposant per llei.