La reforma de les pensions pot esperar?

Fa dècades que els estudis actuarials insisteixen en un diagnòstic incòmode: el sistema de pensions no és sostenible.

L’últim avís de la CASS no aporta novetats en el fons. Torna a reclamar una reforma profunda. Aquests informes han advertit reiteradament sobre l’envelliment de la població, l’allargament de l’esperança de vida i el desequilibri creixent entre cotitzants i beneficiaris.

Ara bé, també cal plantejar un dubte legítim: què passa si aquest dèficit estructural que tant s’anuncia… no arriba mai, o almenys no en els termes ni en els terminis previstos? Des de fa més de deu anys, diversos estudis actuarials (2010, 2013, 2017 i 2020) han anunciat escenaris preocupants: desequilibris imminents, reserves que s’esgoten, col·lapse del sistema. I, tanmateix, el sistema ha continuat funcionant, amb tensions certes però sense el col·lapse anunciat.

Les previsions anteriors, sovint pessimistes, no s’han acabat complint tal com estaven formulades. Algunes van predir dèficits estructurals en dates que ja han passat sense que es materialitzessin. Altres apuntaven a una caiguda imminent de les reserves, que s’ha ajornat gràcies a un creixement econòmic sostingut, una major incorporació de cotitzants i canvis puntuals en la normativa. Això no vol dir que el sistema estigui sa o exempt de riscos, però sí que qüestiona la precisió dels models que s’han utilitzat fins ara per justificar reformes de gran abast.

Aquest desajust entre les projeccions i la realitat genera una certa desconfiança ciutadana. Quan s’anuncia reiteradament un desastre que no arriba, és l’autoritat tècnica la que perd credibilitat. I sense una confiança sòlida en les dades, és molt difícil articular reformes estructurals amb consens social. Així, s’acaba instal·lant un cercle viciós: les advertències cauen en l’escepticisme, i aquest escepticisme bloqueja les decisions que sí que poden ser necessàries.

Per tant, més enllà de reclamar acció política, també cal exigir una millora dels models predictius, més transparència en les hipòtesis que els sustenten i una anàlisi retrospectiva honesta dels errors comesos. Sense aquest exercici de rigor i humilitat, difícilment es podrà recuperar la confiança que cal per poder reformar un sistema tan essencial com el de les pensions.