Notes des de la fi del món

Trenta-sis hores. Quaranta-vuit a tot estirar. Vet aquí el màxim que dura el neguit per una fi del món fake: el temps que arribi una semifinal de la Champions o un pont de l’1 de Maig amb solet a la platja. Dilluns s’havia d’acabar el món, dimarts ens bullia la sang, però dimecres els nostres neguits ja els conjugàvem amb la lesió de Koundé i dijous si demanem els musclos al vapor o a la marinera. No me’n cardo, qui més qui menys hem fet un trànsit similar aquests dies. Com tantes altres coses, però, les apagades energètiques són bonnes à penser, que diria Lévi-Strauss, i més enllà que ens puguin ajudar a copsar la nostra hiperdependència energètica i coses per l’estil, episodis com el de dilluns també ens haurien d’ajudar a tenir una mica de paciència a l’hora de valorar-los en la seva justa mesura. Quaranta anys després de Beck, faríem bé d’entendre que som societats del risc i que amb el model socioeconòmic insostenible que hem decidit tirar endavant, el risc d’apagades com les de dilluns és el mínim que podem esperar i que, per tant, que mitja península Ibèrica s’aturi sis hores i que l’altra mitja s’aturi sis més encara ni és sorprenent ni és dramàtic i, de fet, tot al contrari, és un èxit de gestió que un pollastre com aquest s’hagi resolt tan ràpidament i amb tan poques conseqüències greus. Precipitació i exageració, doncs. Encara en aquesta línia, una altra cosa bonne à penser d’aquests dies té a veure amb el paper dels mitjans. A casa ens vam divertir a fer un exercici: quina informació era necessària dimarts al matí i quina esperàvem trobar-nos. Vam consultar molts diaris: alguns –pocs– se centraven a informar a les portades de la seva edició digital de què funcionava i què no –transports, sanitat, educació, etc.– i sorties d’allà sabent perfectament què podies esperar d’aquell dimarts. D’altres, en canvi, s’enquistaven en la necessitat de rebre explicacions immediates, en cròniques sensacionalistes, aexplicar que el rei presidiria una reunió o a ressaltar (al cinquè titular de portada de La Vanguardia) un “I vindran coses pitjor, diu la bíblia” per emmarcar. Doncs això, que els dies de crisi van bé per recordar què hauríem d’exigir als mitjans en cada moment i de saber amb qui ens informaríem el dia que la fi del món no sigui fake.