Sense llum

A Andorra va ser cosa d’un segons, però a Barcelona el tall de llum va tenir moltes conseqüències tot i que, pel que sembla, en línies generals tothom en va sortir ben parat. Al pis de la ciutat, la Sylvia, la dona, com a bona previsora té un aparell de ràdio analògic que funciona amb piles, amb energia solar i fins i tot amb una maneta per anar-lo carregant. Ràdio d’emergència, potser fabricada a la Xina, però que va complir molt bé la seva funció. De fet, vam ser dels primers de l’edifici d’assabentar-nos del que estava passant, òbviament fins on arribaven les notícies, que tampoc era gaire.  A l’edifici ningú va quedar atrapat a l’ascensor i quan va tornar la llum, pels volts de les deu de la nit, no feia gaire estona que era fosc. Vam sopar a la llum de les espelmes, que tampoc està malament.

L’emergència permet saber algunes coses i prendre nota per a futures ocasions. Els aliments a la nevera si no obres gaire sovint la porta aguanten unes cinc hores; el congelador, en canvi, si és combinat, de porta independent, conserva els aliments entre 24 i 48 hores. Com més ple, més fred i més hores aguanta: és bo saber-ho. Els mòbils no serveixen de gaire, per fer una mica de llum, però també és veritat que dilluns va tornar abans la telefonia, les connexions per antena, que l’electricitat. I convé guardar una mica d’energia. Normalment, beus aigua de l’aixeta, però en llocs com Barcelona en alguns pisos superiors no hi arribava. Tenir un parell de paquets de sis ampolles al rebost tampoc és mala idea. Les piles i les llanternes semblen imprescindibles. Però les espelmes, sobretot si són gruixudes, semblen la millor solució. Una llum més càlida sempre és d’agrair.

En qualsevol cas, el més impressionant és adonar-te de l’absoluta dependència que tenim de l’energia elèctrica. Sense ella, no som ningú. No podríem sobreviure. Una errada generalitzada que durés dues setmanes sembla clar que portaria el país a un caos absolut. No cal ser alarmista, però sí reflexionar sobre què pot passar i ser conscients d’aquesta debilitat. Segurament, la gent reaccionaria bé, i administracions i barris sabrien organitzar-se per fer front a qualsevol emergència. Però també penses que no existeix cap mena de preparació prèvia; per posar un exemple: de la mateixa manera que es fan simulacres d’incendi a vaixells i edificis oficials, per què no existeix cap mesura veïnal per fer front a circumstàncies imprevisibles?