Allò d’aquells

Ja ha arribat el tercer lliurament de la trilogia Andorra World Guest Stars. Com els dos anteriors, aquest també m’ha agafat amb el peu canviat. Desconnecto una setmana dels mitjans locals, hi torno i pam!: el Dani de Desokupa, tu. Ja tenim la col·lecció completa: Ferrariman, el rei d’Onlyfans i ara, potser, ves a saber, tant de bo que no, però una mica sí –que se us veu el llautó—, el Dani de Desokupa. Ja salivo amb la columna, ben fàcil aquesta d’avui, plena d’indignació, d’arghhhs, de pffffs, d’hòstia-tus, d’en-sèrios?, d’ens en estem anant a la merda i de coses per l’estil fins a omplir els dos mil tres-cents caràcters amb espais que em demanen a cal Diari. El cos avui em demana, però, una altra variant de superioritat moral, la de no entendre per què parlem d’aquests paios, i sí, m’he adonat que jo també en parlo tot i que, de fet, del que parlo és que se’n parli i després, que en parli el pelacanyes que omple la columna del dissabte és una cosa i que alguns mitjans obrin edició fent-ho i que els nostres consellers s’hi enganxin n’és tota una altra. No és una qüestió de gust personal, no és que em molesti que se’n parli, és que parlar-ne –i fer-ho en els termes en què ho fem– ens fa entendre les coses pitjor, ens fa prendre pitjors decisions, per allò dels arbres que tapen boscos i d’idiotes mirant dits i no llunes. D’entrada, amb un cas anecdòtic –invocant el Dani de Desokupa o qualsevol imbècil per l’estil– guanyarem qualsevol discussió, és de primer de fal·làcies, però no resoldrem res, i això és de primer de Gestió Pública. Igual que no podem decidir el codi penal pensant en el violador de la nostra filla ni decidir la política de reinserció social pensant que la violació comesa pel nostre fill ha estat l’errada d’un bon nen, no podem pensar què volem ser de grans com a país a partir d’anècdotes. Però parlàvem d’arbres i de boscos. Durant molts anys hem estat un cau de penya molt xunga. Que ara siguin coneguts no és un indicador de la degradació del país, només és un indicador de la visibilitat d’alguns dels qui el malmeten. Molts dels qui erosionen la nostra convivència passen desapercebuts, a alguns fins i tot els tapem. Del debat polític hauríem d’esperar que lluitem per acabar amb la degradació no per assenyalar al degradador més evident.