Els 30 no fan la festa

La celebració dels 30 anys de la Temporada de Música i Dansa hauria pogut ser una gran ocasió per mirar enrere amb lucidesa, reconèixer les trajectòries que l’han fet possible i plantejar amb ambició els reptes de futur d’un projecte cultural central per al país. En lloc d’això, hem vist un exercici d’autocomplaença institucional, vestit amb una retòrica entusiasta i amable, però mancat de substància crítica. El text publicat pel comú d’Andorra la Vella s’articula com un relat emocional on es presenten conceptes com Òpera amb texans, “experiències compartides”, “escenaris improvisats” o “cultura per a tothom”. És una narrativa dissenyada per connectar amb un públic ampli, però que, en el fons, redueix l’abast del projecte cultural a una sèrie d’imatges simpàtiques, més pròximes al màrqueting que a la política cultural. El que manca és una reflexió crítica sobre aspectes clau. Quin és l’equilibri real entre qualitat artística i volum d’espectadors? Quin paper fan les estructures de formació i mediació, més enllà de la participació puntual d’alumnes? Quines són les condicions de producció cultural al país (pressupostos, artistes locals, continuïtat, sostenibilitat)? Aquestes preguntes són substituïdes per l’eufòria dels indicadors quantitatius, com els “3.000 espectadors” o els “8 espectacles”, com si això fos garantia d’èxit. Des d’una òptica de política cultural pública, caldria extreure algunes lliçons clares: Primer, reconeixement dels públics formats. Una política cultural intel·ligent ha de saber parlar als no iniciats sense fer-los sentir ignorants, però també ha de respectar els públics amb bagatge, que reclamen qualitat i criteri. Segon, transparència i reflexió crítica. No n’hi ha prou amb parlar d’èxit i innovació. Cal acompanyar el relat institucional amb dades, preguntes obertes i espais de cocreació del relat cultural. Tercer, coexistència de models. L’òpera amb texans pot conviure perfectament amb una programació d’alta exigència. No cal justificar una proposta com a “més inclusiva” en oposició a una altra, ni fer veure que l’excel·lència artística és incompatible amb la proximitat social. Quart, valoració de l’arrelament. Trenta anys de Temporada no són només una efemèride: són una memòria col·lectiva, una trajectòria sostinguda i una feina acumulada que cal reconèixer i cuidar. La Temporada ha de ser un procés cultural viu, capaç de generar pensament, debat i transformació. Cal una arquitectura cultural sòlida. La cultura pública no es pot limitar a una desfilada d’experiències simpàtiques: ha de ser projecte, no només relat. I ha de tenir ànima, no només escenografia.