Gavi

“Molta gent es pensa que no sé jugar a futbol i no en tenen ni puta idea.” La frase és de Gavi, el migcampista del Barça. L’estofat, també, i qui més qui menys hi ha sucat pa aquesta setmana. Estalviem aigua, però: deixeu estar Google, Twitter i ChatGPT, aquí el vostre columnista de confiança disposat a procrastinar per vosaltres i posar-vos al dia. Angles d’anàlisi principals de les reaccions: el clàssic d’entre els clàssics de l’ai aquest jovent; el de la pèrdua de valors; el del que barreja el registre i el contingut; el del que es pensa que el futbolista li està parlant directament a ell, se sent atacat i s’hi torna entestant-se a demostrar que, certament, no en té ni idea. El context: el periodista d’El País Juan I. Irigoyen diu que tots els entrenadors i assistents amb qui ha pogut parlar li afirmen des de fa mesos que als entrenaments Gavi és el més superdotat tècnicament del Barça actual. I ara anem, per fi (sí, també soc el de les introduccions excessives), a l’angle d’anàlisi que m’interessa a mi i que passa per creuar aquesta frase de Gavi amb el que li vaig sentir fa un parell de setmanes quan li demanaven per com de poc estava jugant i ell responia que se sentia una peça superimportant tot i no ser titular i que pel que feia al vessant professional se sentia molt i molt feliç. I m’interessa la combinació d’aquestes dues respostes perquè ben lluny de semblar-me contradictòries, diria que Gavi s’ha passat un dels jocs més difícils de la nostra era. A l’hora de buscar validació, ha entès perfectament qui té capacitat per fer-ho amb tots els elements i qui no. I així, en el món de les superestrelles egocèntriques ha acceptat amb una maduresa i una esportivitat inusuals que n’hi ha onze de millors que ell i s’ha centrat en tot el que pot aportar des d’una segona fila perquè els seus entrenadors li ho han fet veure, i en el món en què el client sempre té la raó i no malparlem dels fans ha engegat a dida a tots els qui en malparlen sense cap coneixement de causa. I sí, això és passar-se el joc i tant de bo tots nosaltres –gestors públics, ministres, cònsols, profes, metges, periodistes, pares, tots!– sabéssim jugar-lo tan bé i triar millor els nostres referents de validació. Seríem més feliços, suposo –aquesta parcel·la se m’escapa–, i decidiríem millor, molt millor.